Els van donar oxigen pur el 1987 i van badallar igual

El 1987, a la Universitat de Maryland, Robert Provine va tancar una porta que tothom continua obrint. Va asseure un grup d'estudiants a respirar per una mascareta i els va anar canviant el gas sense avisar-los de quin tocava: aire comprimit normal, oxigen al cent per cent, i aire carregat de diòxid de carboni al tres i al cinc per cent. Els badalls van sortir els mateixos en totes les tandes.

La respiració sí que es va moure. Amb el diòxid de carboni, aquells estudiants respiraven bastant més de pressa, que és el que li passa a qualsevol a qui li apugen el CO2 de l'aire. I aquí hi ha el resultat: si badallar servís per corregir la mescla, l'oxigen pur hauria d'haver apagat els badalls i el diòxid de carboni els hauria d'haver disparat. No va fer cap de les dues coses. Provine ho va tornar a intentar per un altre camí, posant els voluntaris a fer exercici fins a doblar-los la freqüència respiratòria —el nombre de vegades que un respira per minut—, i el comptador de badalls tampoc no es va moure. Respirar i badallar comparteixen la boca i poca cosa més.

El cinc per cent de diòxid de carboni que els arribava per la mascareta és més de cent vegades el que hi ha a l'aire de l'habitació on estàs llegint això, que ronda el 0,04 per cent. Aquesta és la dosi que no va provocar ni un sol badall de més.

El que va començar el 1987 és una pregunta de quaranta anys que ningú no ha tancat. Descartat l'oxigen, el badall es va quedar sense funció coneguda, i l'única cosa sòlida que hi ha des d'aleshores és el mapa de quan passa. S'amuntega en els canvis d'estat: l'hora següent a despertar-se, l'hora anterior a anar a dormir, el tram en què una classe comença a fer-se llarga. No apareix quan falta aire de debò, que és precisament on l'explicació antiga l'esperava.

La candidata que més partidaris té avui la va llançar Andrew Gallup el 2007: el badall refredaria el cervell. La inhalació profunda i l'estirada de la mandíbula mouen sang i aire pels sins de la cara, i això baixaria la temperatura d'allà dins unes dècimes. Té a favor un parell d'observacions estranyes. En el seu propi experiment, els voluntaris als quals es va posar una bossa freda al front van badallar per contagi el 9 % de les vegades, davant del 41 % dels qui duien una bossa tèbia o no en duien cap. I la gent badalla menys quan fa molta calor al carrer, justament quan ventilar amb aire de fora deixaria de refredar res. És una hipòtesi oberta, no un fet.

Mentrestant, l'única cosa que el badall fa de manera indiscutible és encomanar-se, i s'encomana també per escrit, sense que hi hagi ningú davant obrint la boca.

El 2012, un equip de la Universitat de Durham va gravar amb ecografia en quatre dimensions quinze fetus sans, quatre vegades cadascun, a les 24, 28, 32 i 36 setmanes d'embaràs, i els va comptar badallant. Van distingir els badalls de les simples obertures de boca per com es repartia el temps entre obrir la mandíbula i tancar-la, i van trobar que badallaven més com més petits eren. Un fetus no respira aire: té el pulmó ple de líquid i per la boca no li entra ni una molècula d'oxigen. Quinze fetus, cinquanta-vuit ecografies aprofitables, zero respiracions i badalls comptats.