Ets creditor del banc, i la garantia arriba a 100.000 euros

Obres l'aplicació del banc i veus 4.200 euros. Això no és una caixa amb el teu nom al soterrani d'una sucursal: és una anotació que diu que el banc et deu 4.200 euros. Ets el seu creditor, i per això et paga interessos quan te'ls paga: t'està retribuint un préstec que li fas cada dia sense signar res.

El gener del 2012 va entrar en vigor la rebaixa del coeficient de reserves mínimes del Banc Central Europeu, del 2 % a l'1 %. De cada cent euros que una entitat de la zona euro té en dipòsits a la vista i a terminis curts, està obligada a mantenir un euro, de mitjana, al seu compte del banc central. La resta està prestada, invertida o col·locada en algun lloc, perquè d'això viu un banc. Aquell 1 % és el terra legal, per sota del qual no pot baixar cap entitat; el que cadascuna guarda de debò és més, perquè la regulació de liquiditat li exigeix a més una reserva d'actius vendibles per aguantar trenta dies de retirades fortes.

Tres anys abans, el 10 d'octubre del 2008, vint-i-cinc dies després de la caiguda de Lehman Brothers, el Reial decret 1642/2008 va pujar la garantia espanyola dels dipòsits de 20.000 a 100.000 euros per titular i per entitat. Aquesta és la xifra que continua vigent avui, i l'actual Fons de Garantia de Dipòsits d'Entitats de Crèdit, nascut el 2011 de la fusió dels tres anteriors, la va mantenir tal qual. Fins allà, si el banc cau, cobres del Fons i cobres aviat. Per sobre, entres a la cua de creditors, però no al darrer lloc: des de la reforma bancària europea, els diners de particulars i petites empreses que passen de la garantia cobren abans que el deute ordinari del banc. Cobren, això sí, el que quedi. Els 100.000 van per llicència bancària: dues marques comercials del mateix grup que comparteixen una sola llicència comparteixen també una sola garantia, encara que tinguin oficines, rètols i aplicacions diferents.

Molt abans, el 1848, la Cambra dels Lords britànica va resoldre el plet «Foley contra Hill» amb la frase que encara se cita a tota la banca anglosaxona. Un client reclamava al seu banquer que li rendís comptes dels diners, entenent que els havia tingut en custòdia. El tribunal va respondre que els diners ingressats en un banc passen a ser diners del banc, que pot fer-ne el que vulgui, i que l'única cosa que el client conserva és el dret que se li torni una quantitat equivalent. A Espanya la regla és la mateixa i arriba per un altre camí: el dipòsit irregular de diners, que regula l'article 309 del Codi de Comerç i que deixa el banc com a deutor.

I a l'origen, a la Londres del segle XVII, els orfebres acceptaven monedes d'or a les seves cambres cuirassades i lliuraven un rebut de paper. El rebut era literal mentre l'or va estar quiet. Així que els orfebres van comprovar que gairebé ningú no venia a buscar-lo alhora, el van començar a prestar: el rebut es va convertir en bitllet i l'or se'n va anar al carrer.

La caixa amb el teu nom va existir de debò, i va estar plena. Va deixar d'estar-ho el dia que el primer orfebre va prestar l'or d'un altre, i d'això fa tres segles i mig.