Firmar l'annex de la glacera costa onze nòmines al febrer

La manta s'havia trencat per la cresta i els parracs blancs penjaven fins al gel, encara enganxats als piquets de llevant. La Nieves Olagüe va arribar a la bassa a un quart de set del 2 d'octubre del 2041, amb la primera llum, i va començar a enrotllar el que quedava sencer. Quaranta metres de geotèxtil moll pesen com un home: s'ha de fer per panys i baixar-los d'un en un.

En Teo Lumbreras era assegut al bidó del llast des d'abans que ella.

—Has dormit al refugi.

—He dormit al refugi.

Era l'hidròleg del Consorci d'Aigües de l'Éssera, el que mesura quanta aigua baixa pel riu i quan, i el que durant cinc anys havia signat que l'últim gel de l'Aneto —el que queda de la glacera— continuava tapat. Hi pujava poc. Quan hi pujava, hi pujava amb el xofer del Consorci i baixava abans de dinar.

—Llavors no véns per la manta —va dir la Nieves.

—No.

La va deixar enrotllar dos panys abans de parlar. Això la Nieves l'hi va agrair, perquè en aquella feina les mans van soles i el cap queda lliure, i perquè el que en Teo venia a dir necessitava les dues coses.

—He escrit l'informe de tancament. Recomano que el Consorci no renovi. Que deixem de tapar.

La Nieves va continuar enrotllant. El plàstic feia el soroll de sempre, un espetec moll, però el va sentir diferent.

—Digues el número.

—El pic de l'Éssera a l'aforament d'Eriste. Als noranta era al juliol. Els últims cinc anys és a l'octubre. L'he mesurat jo, ho he comptat tres vegades i ja ho he discutit amb l'alcalde de Benasc, que em va dir que em busqués una altra feina. Guardem el gel i el poble passa l'agost amb l'aigua tallada de nou a nou. Està pagant perquè l'aigua li arribi quan ja no la necessita.

—Això ho saps des de fa dos anys.

—Ho sé des de fa dos anys i ho he escrit dues vegades en informes que ningú no llegeix, perquè el mateix contracte em demana escriure això i signar l'acta de superfície tapada, i l'acta pesa més. Aquest any no hi ha acta. La manta està trencada i la campanya s'ha acabat. És l'únic moment en què el meu informe no xoca amb la meva signatura.

La Nieves va lligar el pany amb la cinta i el va recolzar dret contra el bidó. Pesava de valent; l'aigua de la nit no s'escorre, es queda dins del teixit i l'has de baixar a coll. El sol ja li tocava el clatell i a baix, mil cinc-cents metres més avall, la vall continuava a l'ombra.

—I necessites una cosa meva.

—Necessito un annex de camp. Dos folis. El que has vist tu en sis anys: quan entra l'aigua a la bassa, quan es buida, a quina hora peta la manta i per què, quant gel hi havia el 2036 i quant en queda. Signat per qui ha estat aquí dalt els sis estius, que no sóc jo.

La Nieves coneixia aquells dos folis sense haver-los vist. Els comunicats d'obra els omplia ella cada tarda des del 2036, a llapis, en una llibreta amb les tapes inflades, i ningú no els hi havia demanat mai.

—Sense això el teu informe és un gràfic.

—Sense això el meu informe és un gràfic que va fer un senyor de Barbastre.

La Nieves es va asseure a l'altre bidó, a dos metres. A baix, a la morrena, la Laia pujava amb el segon sac doblegat a l'espatlla.

—Teo, som onze. I quan dic onze no dic una empresa, dic onze nòmines amb nom. Altimetría Pirenaica té això, té dues naus industrials a Montsó i té les torres d'alta tensió de la vall, i això és el que ens dóna de juny a octubre. Si el Consorci no renova, al febrer arriba la carta. I la carta no la signes tu. La signa una dona de recursos humans que no ha vist l'Aneto en sa vida.

—Ho havia pensat.

—Llavors ja saps el mes. Febrer.

En Teo no va contestar. Es va ajupir, va agafar un tros de geotèxtil trencat de la mida d'un mocador i es va posar a donar-hi voltes entre els dits.

La Laia Beltrán va arribar amb el sac i es va quedar dreta escoltant el final. Era tècnica de treballs verticals com la Nieves, tenia vint-i-sis anys i portava tres campanyes; al setembre havia dit a la colla que aquella era l'última, que se n'anava als parcs eòlics de Sòria, on es cobra el mateix i es dorm a casa.

—Firma-l'hi —va dir.

La Nieves va aixecar el cap.

—Laia.

—Que l'hi firmis. El meu germà porta la finca de Villanova, quaranta hectàrees d'alfals, i aquest agost ha segat dos talls en lloc de tres. Jo al febrer ja no sóc aquí. —Va deixar anar el sac—. I el meu germà al febrer continua allà.

—El teu germà té la teva colla pagant-li el reg.

—El meu germà té la meva colla traient aigua de la bassa en ple agost perquè no se'n voli un plàstic. Això també és veritat.

—Teo. Tu saps d'on surt el llast?

—De la bassa.

—Saps que el traiem de la bassa. Saps quan?

En Teo va aixecar la vista.

—Al juny i al juliol —va continuar ella—. Muntem a primers de juny i llastem a mesura que anem estenent. Quatre-cents metres de mànega, vint litres el metre. I els tubs no es buiden fins que desmuntem, el dotze d'octubre. No és molta aigua. És poca. Però és poca aigua de juny i juliol que no baixa al riu fins a l'octubre, i la traiem nosaltres, amb la bomba, davant de tothom, sis anys seguits. És als comunicats d'obra. Ningú no ho ha sumat mai perquè ningú no pensava que allò fos aigua: era llast.

—Vuit mil litres per campanya.

—Vuit mil justos. El que gasten quaranta veïns en un dia d'agost. No te'l venc com a cabal: tu tens un gràfic que diu que el pic s'ha mogut i no tens ni un sol mecanisme escrit. Això és un mecanisme. Petit, documentat i nostre.

En Teo es va quedar amb el tros de plàstic quiet a la mà.

—Això a l'annex és la primera pàgina.

—Això a l'annex és la primera pàgina —va dir la Nieves—, i és el que fa que el teu informe deixi de ser una opinió sobre el clima i passi a ser una obra mal dissenyada. Una obra mal dissenyada es refà. Una opinió sobre el clima acaba en un calaix, i això ho saps tu millor que jo.

—I els onze?

—Els onze estan igual d'acomiadats si el Consorci renova dos anys més i després tanca sense obra alternativa. —Es va aixecar i es va espolsar l'aigua dels guants—. I hi ha una diferència. Si el teu informe surt amb el mecanisme a dins, diu que l'obra està mal plantejada, no que no calgui fer res aquí dalt. Una obra mal plantejada es refà. Jo sé refer-la: llast de grava pujat amb helicòpter un cop l'any en lloc d'aigua bombada cada dia, i desmuntatge a l'agost i no a l'octubre. Això és un plec nou. I a un plec nou s'hi presenta qui ja coneix la muntanya.

En Teo la va mirar un segon més del normal.

—Això no m'ho has improvisat ara.

—Fa des del segon estiu que hi penso. No tenia on posar-ho.

La Laia s'havia assegut al sac i es reia sense fer soroll.

—Dos folis —va dir en Teo—. Te'ls envio aquesta tarda.

—Tres —va dir la Nieves—. I els escric jo.

—I si no surt el plec nou?

—Doncs al febrer la carta m'arriba a mi amb les altres deu. —Es va guardar el rotlle de cinta a la butxaca del pantaló—. Envia-me'ls igual.

Va baixar a la bassa, va ficar el braç fins al colze a l'aigua tèrbola i va treure l'extrem de la mànega de llast, el que portava sis estius tapat amb un tros de plàstic vell perquè la bomba no es quedés en sec a mitja feina. El va desembussar amb el polze.

L'aigua va començar a sortir amb un gorgoteig gros i es va ficar per l'esquerda de sota, poca i tèrbola, durant nou minuts.

Es va carregar l'últim pany a l'espatlla i va baixar a escriure els tres folis.