Set persones diuen que la línia curta és la llarga i tu cedeixes

T'ensenyen dues cartolines. A la primera hi ha una ratlla. A la segona hi ha tres ratlles numerades, i una d'elles fa exactament el mateix que la de la primera cartolina; les altres dues es diferencien a simple vista, en una polzada o més. Et pregunten quina és. És tan fàcil que fa vergonya, i a la sala hi ha set persones més que contestaran abans que tu.

La primera ronda l'encerten tots. La segona, també. A la tercera, el primer diu un número que està malament. El segon diu el mateix número equivocat. El tercer, el quart, el cinquè, el sisè i el setè diuen aquell mateix número. I et toca.

El muntatge és de Solomon Asch, psicòleg del Swarthmore College, i el va publicar el 1951. Els set del davant eren actors i tu ets l'únic que no sabia res; t'havien assegut el penúltim expressament, perquè sentissis gairebé tothom abans d'obrir la boca. De divuit rondes, en dotze la majoria contestava malament expressament.

Al voltant de tres de cada quatre participants es van apuntar a l'error com a mínim una vegada. Comptant totes les rondes trucades, aproximadament un terç de les respostes va seguir la majoria. Per saber quant pesa això cal mirar el grup de control, que feia la mateixa tasca sol i per escrit: allà els errors no arribaven a l'u per cent.

Asch es va quedar amb alguna cosa més que el percentatge. Quan en acabar els explicava el muntatge, els participants que havien cedit no explicaven tots el mateix. Uns deien que havien vist la ratlla perfectament i que havien dit una altra cosa per no quedar-se sols. Altres, menys, sostenien que de debò els havia semblat veure el que deia el grup. La majoria era del primer cas: sabien la resposta i en van dir una altra. Sabien la resposta, en van dir una altra, i en explicar-ho després no feien servir la paraula error: feien servir la paraula cortesia.

Asch va repetir llavors el muntatge canviant una sola cosa: va ficar entre els actors un que donava la resposta correcta. No hi va afegir ningú: va instruir un dels set, a la mateixa sala de vuit. Amb aquella persona a dins, el seguiment a la majoria es va enfonsar fins a prop d'una quarta part del que era.

I després va fer la prova que de debò ensenya com funciona això. En lloc d'un aliat que encertés, hi va posar un que s'equivocava també, però pel seu compte: la majoria deia «dos» i ell deia «tres». Algú que no estava del teu costat, que no et donava la raó i que a sobre estava més perdut que ningú. També allà es va enfonsar: d'un terç de les respostes a menys d'una de cada deu.

El que va protegir el qui dubtava va ser que la sala deixés de parlar amb una sola veu. Així que el bloc es trenca per algun lloc, tant se val per on, pesar set contra un deixa de pesar, perquè ja no són set contra un. Hi ha una tercera variant que ho confirma pel costat desagradable: quan l'aliat hi era i després es passava a la majoria a mitja sessió, el participant tornava a cedir com al principi. La protecció no era una convicció que s'hagués instal·lat en ningú. Era la companyia, i se'n va anar amb ella.

I hi ha una dada d'Asch que fa això molt més barat del que sembla: la mida de la majoria gairebé no importa. Amb una sola persona dient el contrari l'efecte amb prou feines existeix; amb dues apareix; amb tres ja hi és gairebé sencer, i afegir-ne dotze més amb prou feines el mou. No cal una multitud per arrossegar-te. En calen tres i que no se'n despengi cap.

Fins aquí és un experiment. El que ve després és el que se'n fa, i no va de les vegades que tu dubtes, que són poques i les recordes. Va de les moltes vegades que ets a la sala sense dubtar de res.

Pensa en l'última reunió en què algú va dir una cosa que a tu et va semblar estranya i ningú no va comentar res. Si no vas dir res perquè, al capdavall, tampoc no ho tenies clar, estaves fent d'actor número quatre. No calia que tinguessis la resposta bona: el dissident d'Asch tampoc la tenia i servia igual.

Però la part útil ve una mica després, i és la que gairebé mai no s'explica a les reunions.

Trencar el consens el primer és car. Et quedes exposat, t'has de menjar la mirada de la sala i aguantar els tres segons de silenci que vénen després. Ser el segon no costa gairebé res, i és el que decideix. Si al qui ha parlat no l'ajuda ningú, recull veles, demana perdó per haver interromput i la reunió continua exactament igual que abans. Si una sola persona diu «espera, deixa'l acabar», la unanimitat ja s'ha trencat i la conversa canvia de lloc.

Fixa't que el segon ni tan sols ha d'estar-hi d'acord. Pot pensar que el primer s'equivoca de mig a mig. Ho pot dir. L'única cosa que cal és que la sala senti dues veus en lloc d'una, perquè a partir d'aquí els qui callaven tenen on col·locar-se.

El paper de segon no es prepara. S'ocupa o no s'ocupa, i es decideix en els tres segons que vénen darrere que algú parli de més. Convé saber per endavant que aquest paper existeix, perquè quan arriba no hi ha temps de raonar-ho. En alguna reunió d'aquesta setmana parlarà algú a qui no donarà suport ningú. Tres paraules arriben, i no les dirà ningú més.