Vuit mesos a Panamà li van costar a Escòcia el parlament

El juliol de 1698 van sortir del port de Leith, al costat d'Edimburg, cinc vaixells amb uns 1.200 passatgers a bord. Anaven a fundar una colònia escocesa a l'istme de Darién, en el que avui és Panamà. La colònia va durar vuit mesos, i nou anys després el Parlament d'Escòcia va votar la seva pròpia dissolució amb la factura d'aquell viatge dins de l'acord.

La idea era de William Paterson, un comerciant escocès que havia participat en la fundació del Banc d'Anglaterra. El seu raonament era geogràfic: entre l'Atlàntic i el Pacífic hi ha un punt on la terra s'estreny a menys de cent quilòmetres. Qui hi posés un magatzem cobraria peatge al comerç de mig món sense haver de doblar el cap de Hornos. Dos-cents anys després, en aquell mateix istme, es va obrir el canal de Panamà.

Escòcia era el 1695 un país pobre i amb el comerç tancat des de fora: les Actes de Navegació angleses —lleis que reservaven el tràfic amb les colònies a vaixells anglesos— la deixaven fora del negoci americà. El seu Parlament va respondre creant per llei, el juny de 1695, la Companyia d'Escòcia per al Comerç amb Àfrica i les Índies. Els inversors anglesos s'hi van apuntar primer i se'n van retirar després, pressionats per la Companyia de les Índies Orientals, que no volia un competidor al nord. Els diners van haver de sortir sencers de dins: es van subscriure 400.000 lliures esterlines, una quantitat que des d'aleshores es calcula a l'entorn de la cinquena part de tot el capital disponible del país. Els van posar gremis, consells, advocats, vídues i botiguers, en apunts de cent lliures i de vint-i-cinc.

La flota va arribar a Darién el 2 de novembre de 1698 i va batejar el lloc Nova Caledònia. Va aixecar un fort, Fort St Andrew, i un llogaret que va anomenar Nova Edimburg.

Havien desembarcat en un dels llocs més plujosos del continent, just al final de la temporada de pluges, i amb les bodegues plenes de perruques, pintes, miralls, mitges de llana gruixuda, sabates i bíblies: mercaderia pensada per a un mercat europeu i embarcada cap a una selva a deu graus de latitud nord. No van vendre gairebé res. El que va arribar de pressa va ser la febre i la disenteria: en el pitjor moment enterraven una desena de colons al dia, i el diari d'un supervivent parla de jornades de dotze i de catorze. A pocs dies de marxa hi havia guarnicions espanyoles, perquè allò era territori reclamat per Espanya. I de les colònies angleses del Carib, que era d'on podien arribar les provisions, no en va arribar cap: Anglaterra els va prohibir socórrer-los, i els vaixells escocesos que ho van intentar a Jamaica i a Nova York van tornar sense res.

El juliol de 1699 els supervivents van abandonar el fort. Dels 1.200 que havien sortit de Leith en van sobreviure uns 300, i a Escòcia en van tornar bastants menys: la Caledonia en va desembarcar uns 250 a Nova York.

Una segona flota ja havia salpat sense saber res de tot això. Va arribar el novembre de 1699 amb prop de 1.300 persones més, va trobar el poblat abandonat i ho va tornar a intentar. Les tropes espanyoles els van bloquejar entre el febrer i el març de 1700, la capitulació es va acordar a finals de març i l'evacuació va ser l'11 d'abril. Entre les dues expedicions van morir al voltant de 2.000 persones.

Els diners no van tornar, i amb ells se'n va anar l'estalvi de tota una classe d'inversors petits: els mateixos gremis, consells i botiguers dels apunts de vint-i-cinc lliures. Quan el 1706 es va negociar la unió dels dos parlaments, allò va entrar al tractat.

L'article XV va crear el que es va anomenar l'Equivalent: 398.085 lliures amb 10 xílings —gairebé exactament el que s'havia subscrit per a Darién— que Anglaterra pagaria a Escòcia a canvi que aquesta assumís part del deute anglès. L'article ordenava, a més, tornar als accionistes de la Companyia d'Escòcia el seu capital amb un 5 % d'interès anual i liquidar la companyia.

Els dels apunts de vint-i-cinc lliures no van cobrar el 1707. Van cobrar un paper: obligacions al 5 % emeses a partir del 1708, els interessos de les quals es van quedar sense pagar uns sis anys. Fins al 1719 no es va crear un fons anual de 10.000 lliures, carregat sobre duanes i imposts, per anar atenent-les: sobre les 400.000 subscrites, un 2,5 % l'any, la meitat del que s'havia permès. Els tenidors d'aquelles obligacions van acabar agrupant-se, el 1724, en una societat creada per cobrar-les: l'Equivalent Company.

Tres anys després, el 1727, aquella societat va obrir un banc per donar sortida als diners. Es diu Royal Bank of Scotland.