Li prenc el timó a un capità amb la taula de marees

Nou metres d'escala de gat, corda i graons de fusta, penjant del costat d'un graneler que continua fent sis nusos. El primer de l'ofici: el vaixell no para perquè jo hi pugi. Si para, deixa de governar, i un vaixell que no governa amb mar de lleva és un problema molt més gros que jo penjada d'una corda.

L'ofici es diu pràctic de port i fa onze anys que ho soc. Consisteix en això: pujar a un vaixell que no coneixes, amb una tripulació que no et coneix, i ficar-lo per un canal on no hi cap l'error. Quaranta minuts de feina. Per ràdio em criden per l'indicatiu; el nom, Maider Zarraluqui, el fan servir dues persones al mes.

Aquell matí, a les 05:40, el vaixell es deia Kestrel Anna i venia carregat de clínquer. Hi havia lleva del nord-oest, un metre i mig, de la que no trenca però t'aixeca la llanxa just quan hi poses el peu. Vaig pujar els nou metres sense mirar avall, que és l'única cosa que t'ensenyen de debò, i a la borda em va rebre el tercer oficial, Marek Suchy, amb una llanterna. «Careful, the fifth step», va dir. El cinquè graó estava partit per la meitat.

A dalt hi havia el capità. Vasyl Omelchuk, quaranta-i-tants, vint-i-dos anys en vaixells graneleres. No em va donar el timó.

Va ser molt educat. Em va oferir cafè, em va preguntar per la lleva i no es va moure del costat dret del pont, que és on mana el capità. Em va ensenyar el mòbil amb un missatge del noliejador. Si el vaixell estava amarrat abans de les set, cobraven una prima; a partir de les set i un minut, no.

Jo li demanava baixar a quatre nusos per entrar al canal. Ell m'estava dient, sense dir-ho, que a quatre nusos arribàvem a les set i deu.

No vaig discutir de velocitat. Vaig treure la taula de marees impresa, que sempre porto en paper perquè el paper no es queda sense bateria, i hi vaig posar el dit a sobre.

—Capità, el seu calat són onze metres vint. A les 06:20, a la boca del canal, vostè té noranta centímetres d'aigua sota la quilla. A les 06:50 en té un metre quaranta.

—Noranta centímetres és aigua.

—Amb lleva d'un metre i mig, el fons li puja i li baixa setanta-cinc centímetres sota la quilla. Faci vostè la resta.

—El meu calat ja el sé jo.

—El seu calat el sap vostè. L'altura de l'aigua a la boca a les sis i vint la sé jo.

—Dos mil dos-cents dòlars.

—Perdoni?

—La prima. Dos mil dos-cents dòlars, i els perdo jo. Vostè se'n va a casa igualment.

Es va quedar mirant la taula més estona de la que calia. Després va treure el mòbil, va fotografiar la pàgina de les marees i la va enviar al noliejador sense escriure-hi res a sota. Després va fer dues passes a l'esquerra i em va deixar el lloc.

—Pilot has the conn —va dir, fort i mirant la roda.

—Pilot has the conn, aye —va repetir el timoner, en Ruel Caraig, que feia quatre hores que era de guàrdia i necessitava sentir en veu alta qui manava a partir d'aquell segon.

—Si arribem tard, el correu al noliejador l'escriu vostè —em va dir el capità.

—L'escric jo.

Vam entrar a quatre nusos. Vam amarrar a les 07:11.

El capità va perdre la prima. Jo vaig baixar per la mateixa escala dues hores després, amb el vaixell aturat aquesta vegada, i abans d'anar-me'n li vaig deixar una fotocòpia de la taula de marees dels catorze dies següents, amb les hores bones marcades en vermell.