Un poble es va tancar el 1665 i ningú sap a qui va salvar

Alexander Hadfield, sastre del poble d'Eyam, al comtat anglès de Derbyshire, va encarregar a Londres un farcell de tela l'estiu del 1665. Londres feia mesos que enterrava la seva gent: la pesta bubònica estava arrasant la capital. El farcell va arribar humit. El va obrir l'ajudant del sastre, un home que es deia George Viccars, que el va estendre al costat del foc per eixugar-lo. Va morir el 7 de setembre del 1665. El seu nom és el primer de la llista.

Eyam és un poble de pedra grisa ficat en un vessant, a uns vint quilòmetres al sud-oest de Sheffield i a un dia de carro de qualsevol lloc. Al setembre del 1665 van començar a morir els veïns de la casa de Hadfield. Després, els de les cases del costat. Quan va arribar l'hivern la cosa va semblar calmar-se, com calma sempre la pesta amb el fred, i a la primavera del 1666 va tornar amb més força que abans. Aleshores el poble sencer va entendre què tenia a sobre i es va plantejar l'única pregunta raonable: marxar.

Tres-cents seixanta anys després, els qui han tornat sobre Eyam amb els papers al davant encara no es posen d'acord sobre si allò que van fer va salvar algú. El que sí que es pot explicar, nom per nom i amb data, és què va costar.

Marxar és el que estava fent tothom. Qui tenia mitjans sortia de les ciutats contagiades i se n'anava al camp, i qui no en tenia es quedava. Els veïns d'Eyam que s'ho podien permetre —hi havia picapedrers, hi havia miners de plom, hi havia famílies amb terra— tenien pobles on anar i parents que els haurien acollit. Si marxaven, marxaven amb la pesta a sobre.

El rector del poble era William Mompesson, nascut el 1639, que havia arribat a Eyam el 1664 després de servir com a capellà de Sir George Savile. Tenia vint-i-sis anys i en feia dos que era al càrrec. I tenia al davant un problema que no era només sanitari: l'home a qui havia substituït, Thomas Stanley, un clergue purità expulsat del púlpit per no acceptar el nou ritu anglicà, continuava al poble amb mitja parròquia al darrere. Perquè Eyam fes res en bloc, aquells dos havien d'aparèixer d'acord davant de gent que feia quatre anys que es barallava per ells, i hi van aparèixer.

El que van proposar, a la primavera del 1666, va ser tancar-se per dins. Ningú no surt, ningú no entra. I el tancament va tenir dues parts, perquè Mompesson el va negociar: Mompesson va escriure al comte de Devonshire, que vivia a Chatsworth, a uns vuit quilòmetres, i li va dir que si podia comptar amb un proveïment suficient del que calia, no dubtava que convenceria la seva gent de quedar-se. És a dir: li va posar preu. El poble es quedava i la casa de Devonshire pagava el menjar.

El cordó va funcionar així. Al voltant del terme es van marcar pedres —encara n'hi ha una al camí entre Eyam i Stoney Middleton, amb els forats a la vista— que ningú no havia de creuar en cap sentit. Els comerciants dels pobles del voltant deixaven el gènere sobre aquelles pedres i se n'anaven. Els d'Eyam recollien el gènere i deixaven els diners en uns forats oberts a la mateixa pedra, plens de vinagre, perquè es creia que el vinagre desinfectava les monedes. En un pou de les afores que avui es diu el pou de Mompesson es feia el mateix intercanvi amb l'aigua corrent. Ningú no es tocava. Els diners es rentaven.

Per dins, les regles eren tres i les tres eren brutals. Cada família enterrava els seus propis morts, on pogués, sense seguici i sense funeral. Els oficis religiosos es van treure de l'església, que concentrava gent sota un sol sostre, i es van celebrar a l'aire lliure en una fondalada anomenada Cucklett Delph. I ningú no creuava les pedres.

A Riley, una granja a mitja milla del poble, hi vivia la família Hancock. En vuit dies d'agost del 1666, Elizabeth Hancock va enterrar el seu marit i sis dels seus set fills. Els va arrossegar ella mateixa fins al prat del costat i va cavar ella mateixa, perquè aquella era la norma i perquè no quedava ningú més. No es va contagiar. Les tombes encara hi són, set pedres i un recinte baix, i es diuen les tombes de Riley.

El 25 d'agost del 1666 va morir Catherine Mompesson, la dona del rector, que s'hi havia quedat tot el temps: la seva tomba al cementiri de l'església és l'única visible d'aquell any.

I hi va haver un home que es va dedicar a l'ofici impossible. Marshall Howe, que no era enterramorts de ningú, va començar a enterrar pel seu compte els morts de les cases on ja no quedava qui pogués fer-ho, i cobrava quedant-se amb les pertinences del difunt. Va sobreviure. Havia passat la pesta abans i es creia immune, i va resultar que ho era, o que va tenir sort durant catorze mesos seguits. Va perdre la dona i el fill.

L'últim mort va ser Abraham Morten, un jornaler del poble, l'1 de novembre del 1666. Amb ell es tanca el registre parroquial i es tanquen catorze mesos.

Ara, la pregunta.

Dins del cordó estava passant una cosa que gira la història, i es va saber el 2016. Un treball de Lilith Whittles i del mateix Didelot, publicat aquell mateix any a Proceedings of the Royal Society B, va reconstruir la cadena de contagis d'Eyam a partir del registre parroquial, casa per casa, amb un model estadístic. El resultat: al voltant de tres quartes parts dels contagis van ser de persona a persona, i només una quarta part va venir de la puça de la rata, que és el mecanisme clàssic de la pesta bubònica. I van mesurar una altra cosa que gairebé sempre s'explica al revés. El contagi entre dues persones de la mateixa casa anava a un ritme 56 vegades més gran que entre dues que no vivien juntes; i tot i així, de tots els contagis de persona a persona, al voltant del 82 % van venir de fora de la pròpia llar, perquè cada veí tenia moltíssims més contactes al poble que dins de casa seva.

Llegeix-ho al costat de la regla central del cordó. «Ningú no creua les pedres» va deixar un poble sencer convivint amb ell mateix catorze mesos, en un brot que anava de veí a veí molt més que de rata a veí. Un cordó al voltant d'un focus que es transmet així fa dues coses alhora, i només una és bona: protegeix els de fora i deixa els de dins exactament on hi ha el contagi.

El registre de l'església anota 273 víctimes de la pesta, i el treball del 2016 en va comptabilitzar 257. Les dues xifres s'assemblen perquè són el mateix: noms amb data, un sota l'altre. El que no se sap bé és el denominador. La versió que es va explicar durant tot el segle XIX donava al poble 350 habitants i 83 supervivents, és a dir tres morts per cada quatre veïns. Whittles i Didelot, reconstruint el brot a partir del mateix registre parroquial, treballen amb 689 persones en risc i 257 morts: un 37 %. Entre un terç i tres quartes parts: amb aquest marge se sap a quanta gent va matar la pesta a Eyam. Els noms, en canvi, hi són tots.

No existeix l'altra meitat de l'experiment. Ningú no pot mesurar quantes vides va salvar el cordó fora d'Eyam, perquè no hi ha un Eyam bessó que no es tanqués i amb el qual comparar. Els pobles del voltant van enviar menjar i no hi consta un brot equivalent, però això no se li pot atribuir al cordó amb els papers a la mà: la pesta del 1665 i el 1666 va ser molt desigual d'una vall a una altra per raons que encara es discuteixen. Per això la pregunta continua a les revistes tres-cents seixanta anys després, i per això el títol d'aquell article del 2016 acaba en interrogant.

El que no està en dubte és qui ho va decidir. No hi va haver tropa tallant els camins ni ban de la corona: les pedres les van posar ells, i el tracte amb Chatsworth el va demanar per carta el seu propi rector, que als catorze mesos havia enterrat la seva dona i continuava signant els enterraments dels altres.