MargenAl fons del carret del súper vaig trobar una llista de la compra oblidada. Anava a llençar-la quan en vaig reconèixer la lletra: era la meva. Les majúscules tortes, la e grega que em va ensenyar el meu pare. La meva lletra exacta.
Jo no l'havia escrita.
«Espelmes. Fil negre. Vi del que li agradava a la mama. Tiretes. Flors blanques.»
I al final, subratllat dues vegades: el meu nom complet.
Me la vaig guardar, inquiet, i aquella setmana la vida va anar ratllant la llista per mi. L'apagada de dimarts: espelmes. El botó de la jaqueta a l'enterrament de la tia: fil negre. El sopar de divendres a casa de la meva germana: el vi de la mama, va dir, l'he comprat sense pensar. El tall al polze dissabte: tiretes.
Ahir només quedaven les flors blanques i el meu nom.
Avui ha trucat al timbre un repartidor amb un ram de lliris. «És vostè?», m'ha preguntat, mirant una targeta que jo no arribava a llegir.
Encara no li he contestat. Mentre no digui que sí, la llista no es pot acabar.