
Benjamin Franklin va morir el 1790 i va deixar al testament un experiment: mil lliures per a Boston i mil més per a Filadèlfia, amb instruccions de prestar-les a joves artesans i deixar que l'interès compost fes la seva feina. Una part del fons es podria fer servir al cap de cent anys; la resta, exactament al cap de dos-cents.
El 1990, el fons de Boston rondava els cinc milions de dòlars i el de Filadèlfia en superava els dos. Amb aquells diners es van finançar beques i institucions tècniques, tal com Franklin havia imaginat.
Franklin no era endeví: era bon aritmètic. Sabia que un capital modest, reinvertit durant generacions, acaba en xifres que semblen màgia. Només calia una cosa que gairebé ningú no té: paciència de dos segles.
La seva lliçó continua vigent: l'interès compost no premia el més llest, premia qui arriba abans i marxa més tard.