Margen
Un llamp sencer passa en menys de mig segon i l'ull el rep com una sola fulgurada. Dins d'aquell mig segon hi ha un ordre, està cronometrat des del 1934, i el tram que de debò veus no va baixar del núvol: va sortir del sòl i va pujar. La seqüència només s'entén explicada del final al principi.
L'últim és el pampalluguejar. Un llamp entre el núvol i la terra no és una fulgurada: són tres o quatre descàrregues seguides pel mateix canal, separades per unes quaranta mil·lèsimes de segon. Aquell tremolor que sembla un defecte dels teus ulls és el compte real de descàrregues, i és l'única cosa de la seqüència que la vista sí que distingeix.
Una descàrrega, per dins. Quan el canal toca terra, la càrrega del sòl puja per ell cap al núvol a uns 100.000 quilòmetres per segon, un terç de la velocitat de la llum, amb un corrent de pic a l'entorn dels 30.000 amperes. A aquesta velocitat, els dos quilòmetres de canal es recorren en vint milionèsimes de segon, i el pols de llum que deixa a cada punt dura unes setanta. Es diu descàrrega de retorn, s'emporta gairebé tot el corrent i gairebé tota la llum, i va cap amunt.
Una mil·lèsima de segon abans, l'enganxada. A unes desenes de metres del sòl el camp elèctric es torna tan bèstia que els objectes de baix comencen a disparar cap amunt els seus propis fils d'aire ionitzat: un pal, un fanal, la punta d'un xop, l'espatlla d'una persona. El primer que arriba al fil que baixa del núvol —l'episodi següent d'aquest compte enrere— tanca el circuit, i aquell objecte és el que resulta tocat. El llamp no el va escollir de lluny: aquell va guanyar la cursa en l'última desena de metres.
Abans d'això, la baixada, que és la part que ningú no veu. Del núvol surt el guia escalonat, un fil tènue i molt ramificat que avança a salts d'uns cinquanta metres i que amb prou feines fa llum. Les fotografies li mesuren una velocitat mitjana d'uns 150 quilòmetres per segon: triga una mica més d'una centèsima de segon a cobrir els dos quilòmetres que el retorn després puja en vint milionèsimes. Set-centes vegades més lentament, i a les fosques. Cap ull no separa aquell fil de la fulgurada que ve al darrere.
I abans encara, dins del núvol, un electró solt accelerat pel camp va xocar amb una molècula d'aire, va arrencar un altre electró, i tots dos en van arrencar dos més. Això és el primer que passa i ningú no ho ha fotografiat mai.
Qui va muntar l'aparell per comprovar l'ordre va ser Charles Vernon Boys, físic anglès, el 1900: una càmera amb dos objectius clavats en un disc que gira. Si l'objecte fotografiat es mou, el gir l'estira al negatiu i cada fase cau en un lloc diferent de la placa; si no es mou, en surt una ratlla neta. Boys la va apuntar a les tempestes durant tres dècades i va tenir mala sort gairebé sempre. La sort la van tenir Basil Schonland i H. Collens a Johannesburg, on l'estiu austral porta tempesta gairebé totes les tardes. El 1934 van publicar als Proceedings of the Royal Society les primeres imatges en què es distingeixen les dues coses: el guia baixant a salts i, al darrere, el traç de retorn pujant. L'article es titula «Progressive lightning». L'any següent, ja amb D. J. Malan, van publicar la segona part amb els temps mesurats un a un.
Fa noranta anys que està resolt i continuem dient que el llamp cau. L'ull no separa dos fets si entre ells hi ha menys de dues centèsimes de segon, i la fulgurada de pujada dura tres-centes vegades menys que aquell llindar. I la llengua, que és més vella que la càmera de Boys, empeny en un sol sentit: cau un llamp, ha caigut al campanar.
Un parallamps, pel mateix motiu, no atreu res des del núvol; la seva feina és ser el lloc des del qual arrenca el fil de pujada, abans i millor que el terrat que té al costat, i per això protegeix un con al seu voltant i no un radi màgic. A les estructures molt altes hi ha a més el cas extrem: el llamp comença sencer al ferro i puja cap al núvol sense que res hagi baixat abans. Es diuen descàrregues ascendents, i la torre del Säntis, als Alps suïssos, instrumentada des del 2010 a 2.500 metres d'altitud per mesurar-les, registra en aquest sentit la immensa majoria dels llamps que la toquen: en surten.