Margen
La xarxa d'hidròfons amb què la Marina dels Estats Units vigilava submarins al Pacífic va captar el 1989 una cosa que no encaixava: el cant d'una balena a 52 hertzs. Les balenes blaves canten força més greu; els rorquals comuns, també. Cap catàleg d'espècies no tenia aquella veu.
El biòleg William Watkins, del laboratori oceanogràfic de Woods Hole, es va passar més d'una dècada seguint-la temporada rere temporada. Sempre el mateix patró, la mateixa signatura acústica inconfusible, sempre una sola veu. Les seves rutes s'assemblen a les de les balenes blaves, però no viatja amb cap. Ningú no l'ha vista mai: només existeix com a so.
La premsa la va batejar «la balena més solitària del món» i la seva història ha inspirat documentals i fins i tot cançons. Els científics són més prudents: potser és un híbrid de balena blava i rorqual, amb la veu canviada per la barreja; i pot ser que les altres la sentin perfectament, encara que no contestin.
Potser no està sola. Potser només parla diferent. De moment, en algun lloc del Pacífic, continua cantant.