MargenL'hotel insistia que l'habitació 412 no existia. A recepció em mostraven el plànol: la quarta planta acabava a la 410. Jo, però, dormia cada nit a la 412, amb el seu llit estret i la finestra que donava a un celobert on no clarejava mai del tot.
Em deixaven tovalloles doblegades. Em canviaven els llençols. Algú, cada matí, posava una galeta sobre el coixí. Així que vaig deixar de discutir.
El matí que per fi vaig acceptar de fer el check-out, vaig baixar la maleta i vaig signar el paper. El recepcionista va mirar el número, va empal·lidir i va cridar el seu encarregat amb la veu tremolosa. Em van dir que feia nou anys que no allotjaven ningú en aquella planta. Que la 412 s'havia clausurat després de l'incendi. Que l'únic hoste que va quedar a dins no va arribar a fer mai el check-out.
Els vaig donar les gràcies per l'estada. Vaig ser molt amable. Al capdavall, ells havien estat els únics a tractar-me com si encara fos viu.