MargenEl mirall del bany va començar a endarrerir-se un segon. Jo somreia i el meu reflex trigava un instant de més a somriure, com un actor que ha perdut la seva entrada.
Al principi feia gràcia. Ho vaig atribuir al cansament, a la llum dolenta, a aquella hora en què la cara ja no és del tot teva.
Ahir a la nit vaig aixecar la mà i el meu reflex va esperar. Un, dos, tres segons amb el braç caigut mentre jo el sostenia enlaire, absurda, contra el vidre. Quan per fi la va aixecar, ho va fer a poc a poc, amb una intenció que no era la meva.
Vaig comprendre llavors que no m'estava imitant. M'estava avisant del que jo faria tot seguit. I avui, quan he entrat al bany, el mirall ja tenia les mans al coll abans que jo m'hi acostés.