MargenDe petits jugàvem al pati a quedar-nos completament quiets quan algú cridava estàtua. Qui es movia, perdia. S'havia d'aguantar, amb un peu enlaire si calia, fins que cridessin la paraula que t'alliberava.
Han passat trenta anys. Encara no em puc moure.
Els altres van créixer, van marxar del poble, van tenir fills que al seu torn van jugar i van créixer. Jo em vaig quedar en aquesta postura, amb la mà estesa cap a una pilota que ja no existeix, mentre les estacions m'omplen de molsa i els coloms aprenen la meva forma.
Ningú no ha dit encara l'altra paraula. Començo a sospitar que aquell que la sabia va morir sense saber que m'havia deixat enrere, i que en algun lloc del món hi ha un adult que de vegades es desperta amb la vaga culpa d'haver oblidat alguna cosa, sense saber que aquesta cosa encara respira, dreta, esperant.