Margen
—Vuitanta-set metres. L’any passat eren cent vint-i-set. —Potser vostè mesura diferent, Elvira. —Mesuro amb el mateix aparell que fa servir el Cadastre, Benigno. I vostè és l’agutzil, no el perit. —Jo només dic que les pedres no caminen. —Aquesta camina quaranta metres cap al nord cada primavera i torna a l’octubre. Tres anys seguits. —I què vol, obrir expedient a un roc? —Vull que em digui per què n’hi ha dos. —Dos què. —Dues fites. La de granit, amb la creu del 1911, és enterrada sota l’esbarzer, a cent vint-i-set metres. L’altra és calcària, i la creu l’hi van fer amb una radial. —Això vostè no ho sap. —La calcària té pols de serra i la mou algú. Sempre al març, abans de la delimitació. —Abans que baixi la font. —Abans que baixi la font. —La va tallar el meu avi el cinquanta-quatre. Si la partió va per la de granit, l’aigua de Valdorrey es beu a Ceza. Allà són vuit-cents; aquí, quaranta-un. —Benigno. —Digui. —La de granit fa tres generacions que és enterrada i a Ceza no s’hi ha mort ningú de set. Aixecaré acta de totes dues. —Aixequi-la. Però vingui vostè al març a moure-la, que jo ja no puc amb la pedra.