Margen
Abans: L’Olalla, revisora del 803, va trobar una llista de telèfons del 1998 amb 87 números a Ribadeña. Va trucar a quaranta persones i vint-i-sis telèfons ja no existeixen.
Queden quatre nits. El 803 surt de Ribadeña a les 00:12 i, a les 00:41 clavades, frena a Vallonga: un baixador que l’operadora va tancar el 2011, sense andana il·luminada, sense taquilla i sense ni un sol viatger des d’aleshores.
Aquella nit l’Olalla Berruezo, revisora del 803, va pujar a la cabina amb la carpeta sota el braç i es va quedar dreta darrere del seient.
—Fermín, quant dura la parada de Vallonga? —Quaranta segons —va dir en Fermín Aizpún, el maquinista, sense apartar la vista de la via—. Quaranta-dos si hi ha gebre. —I quantes nits fa que hi pares? —Les que van del novembre del 2011 fins avui, llevat de diumenges i baixes. —Això són gairebé tres mil vuit-centes. —Tres mil vuit-centes quaranta-una. Estan totes escrites.
Va deixar anar una mà del comandament, va obrir la butxaca de la porta i en va treure un plec de fulls de ruta doblegats per la meitat, amb les cantonades arrodonides de tant viatge. A cadascun, a la casella de parades facultatives, la mateixa anotació a bolígraf blau: V — 00:41. Onze anys de la mateixa línia, amb la lletra cada cop més petita.
—La Casilda te’ls segella. —La Casilda Trigo porta l’estació de Ribadeña des d’abans que jo la màquina. Me’ls segella i els arxiva. Quaranta-una caixes.
El tren va començar a frenar. Per la finestra no es veia gran cosa: Vallonga és una corba, un mur de formigó i un fanal que l’operadora va apagar el mateix dia que va tancar el baixador.
—Baixa amb mi —va dir en Fermín—. Tens quaranta segons.
Va obrir amb la clau de servei i van saltar tots dos a l’andana. Feia olor de matoll moll. En Fermín va encendre la llanterna de butxaca i la va passar pel mur, d’esquerra a dreta, fins que va aparèixer una placa de pissarra cargolada a la paret, de la mida d’una taula, amb el marc de fusta menjat.
—L’escola de la comarca era aquí, a l’edifici de dalt. Quan la van tancar van deixar la pissarra a l’andana.
A la pissarra, escrit amb guix i repassat amb pintura blanca perquè aguantés, encara s’hi llegia un encapçalament: SIGNATURES PERQUÈ NO TREGUIN EL TREN. A sota, dues columnes de ratlles on algú havia anat apuntant els noms abans de passar-los al paper bo.
—Aquí les va recollir l’Amelia —va dir en Fermín—. Vuitanta-set, en dues tardes. Els nens les comptaven.
L’Olalla va acostar la llanterna a la segona columna. Les ratlles eren cent i escaig, moltes més de vuitanta-set.
—La gent hi és apuntada dues vegades. —S’hi van apuntar tots dues vegades, per si de cas. Al paper bo n’hi va passar una per cap.
Va posar la mà al marc i la fusta va cedir una mica.
—Fermín, queden quatre nits i tu et jubiles el 31. Si aquella nit pares aquí amb gent a bord, en Serafín Mardones, el cap de servei, t’obre expedient igual que a mi. —A mi no me’l obre. —Per què no? —Perquè Vallonga continua sent parada. Una parada suprimida torna a ser-ho si consta que s’ha continuat efectuant: és al reglament, a l’article de les facultatives. Mentre un tren pari i ho anoti, el punt continua sent punt de parada encara que no surti a l’horari. Així que deixes un any en blanc, cau del plànol i no torna.
La ràdio va cruixir. Era la Casilda, des de Ribadeña, preguntant si portaven retard.
—Quaranta segons, Casilda —va contestar en Fermín—. Els de sempre.
Van pujar. El 803 va arrencar amb la sotragada curta dels trens vells i l’Olalla es va asseure a l’escaló de la cabina, amb la carpeta oberta sobre els genolls.
—Onze anys parant en un lloc on no puja ningú. —Onze anys deixant la parada viva. —I per què Vallonga? Tu vius a Puente Alcor.
En Fermín va trigar dues corbes a contestar.
—El tren del 14 de novembre del noranta-vuit el portava jo.
L’Olalla va aixecar el cap.
—Tenia vint-i-nou anys. Al matí em van dir que aquella nit era l’últim i a la tarda no ho va desmentir ningú. Vaig parar aquí, vaig baixar a l’andana amb la gorra a la mà i li vaig dir a l’Amelia Sanchís, la mestra, davant de catorze nens i dues mares, que si algun dia hi havia un últim viatge de debò aquell tren pararia a tot arreu i hi pujaria qui ella digués. Després la línia no va tancar i vam estar vint-i-vuit anys sense que calgués. —Tu també ho vas prometre. —Vaig signar el primer i vaig prometre el segon. L’Amelia va guardar els bitllets i jo vaig guardar la parada.
—El dia 31 surto de Ribadeña a les 00:12 —va dir en Fermín, i va tornar a mirar la via—. A les 00:41 obro aquestes portes, i fa tres mil vuit-centes quaranta-una nits que tinc dret a fer-ho.