
Els gatets miolen per cridar la mare: tinc gana, tinc fred, sóc aquí. Però en fer-se grans, aquest canal s'apaga. Els gats adults gairebé no el fan servir entre ells: s'entenen per l'olor, la postura, la cua, la distància. Els miols queden reservats quasi en exclusiva per a una espècie que ni tan sols és la seva: la nostra. Els investigadors ho expliquen així: en algun moment dels últims milers d'anys, els gats van descobrir que amb nosaltres el truc de la infantesa seguia funcionant. Som criatures que responen al so, així que van mantenir viva la crida de cadell i la van anar afinant. Tant, que cada gat desenvolupa un repertori propi amb el seu humà: el miol del menjar, el de la porta, el de les onze de la nit. Un estudi de la Universitat de Cornell va comprovar que els amos distingeixen els miols del seu gat millor que els d'un gat aliè. No existeix l'idioma dels gats: existeix el dialecte que el teu va inventar amb tu. Portes anys en una conversa privada sense saber-ho.