Un helicòpter va veure un hort a 250 km de tot

L'Agafia Lykova viu a mitja vessant d'una muntanya del Saian occidental, al sud de Sibèria, i passa dels vuitanta anys. Cultiva patata en un bancal guanyat al pendent, es talla la llenya, té cabres i gossos, i l'assentament habitat més pròxim és a uns 250 quilòmetres de la seva porta. És l'última d'una família que es va ficar en aquell bosc essent quatre, el 1936, va arribar a ser sis a dins i no en va tornar a sortir.

L'hort que es veia des de l'aire era el seu. Aquesta és la resposta sencera a l'enigma: no hi havia cap poble ni cap explotació forestal perquè els qui llauraven allà feia quaranta-dos anys que s'amagaven d'un Estat que n'havia matat un dels seus dels seus.

A l'Agafia l'han tret de la vessant diverses vegades, sempre per motius mèdics i sempre amb el seu permís, i sempre hi ha tornat. Ha rebutjat ofertes de casa a la vall. Rep visites comptades: guardes de la reserva natural que envolta la seva muntanya, algun equip de televisió, i durant anys en Ierofei Sédov, un dels geòlegs que la va trobar el 1978, que va perdre una cama, es va instal·lar en una cabana a prop de la seva i hi va morir el 2015. Li porten farina, sal, claus, piles per a una ràdio i espelmes. Ella retorna patates i pinyons. La muntanya va quedar dins d'un espai protegit declarat el 2001, així que avui la vessant que la família va triar per inaccessible està protegida per llei i continua sent, administrativament, un lloc on no viu ningú.

1988

En Karp Óssipovitx Lykov, el seu pare, va morir el 16 de febrer, dormint, a la mateixa cabana de troncs que havia aixecat amb les mans: vint-i-set anys exactes, dia per dia, després que la seva dona. Els geòlegs feia deu anys que baixaven a veure'l des del seu campament i li havien ofert moltes vegades mudar-se a la vall, amb la filla, a una casa amb estufa, amb veïns i amb metge. Va dir que no totes les vegades. El van enterrar a la vessant, i l'Agafia es va quedar sola.

1981

Entre octubre i desembre van morir els tres germans de l'Agafia. El primer va ser en Dmitri, el caçador de la família: pneumònia, el 6 d'octubre. Després en Savin, el 20 de desembre, i la Natalia, el 30, tots dos d'una fallada del ronyó, amb deu dies entre l'un i l'altre.

Els geòlegs havien ofert un helicòpter per portar en Dmitri a un hospital. En Dmitri va contestar que allò no els estava permès i que cadascú viu el que Déu li concedeix. S'ha discutit molt si aquelles tres morts van tenir a veure amb el contacte —tres anys menjant pa, sucre i conserves portats de fora, i respirant el que portaven les visites—, i no hi ha manera de demostrar-ho ni de descartar-ho.

Dels quatre germans va quedar la petita. En Karp i l'Agafia van continuar sembrant el mateix bancal.

1978

Una colla de geòlegs buscava mineral de ferro a la conca del riu Abakan, sobrevolant taigà sense camins, sense cables i sense antenes. A uns 1.800 metres d'altitud, en una vessant que als mapes no tenia absolutament res, el pilot que buscava on posar l'helicòpter va veure entre els cedres un rectangle fosc i regular: solcs. Algú hi havia llaurat.

La geòloga Galina Písmenskaia i tres companys van esperar un dia bo, es van omplir les motxilles de regals per si allò estava habitat i van pujar a peu els últims quilòmetres. Van trobar una cabana d'una sola peça, ennegrida per dins per dècades de fum, amb el terra cobert de peles de patata i closca de pinyó, i a la porta un ancià descalç amb una camisa de cànem apedaçada tantes vegades que ja no es distingia la tela original. Els va rebre sense sorpresa aparent i els va dir que, ja que havien arribat fins allà, més valia que passessin.

A dins hi havia quatre fills adults. Dos d'ells, en Dmitri i l'Agafia, no havien vist mai a la vida un ésser humà aliè a la seva família. Parlaven entre ells un rus antic, arrossegat i cantellut, i a la Písmenskaia li costava entendre frases senceres fins a la tercera vegada.

No sabien que hi havia hagut una Segona Guerra Mundial. Sí que havien vist passar llums pel cel des de finals dels cinquanta i havien arribat pel seu compte a una conclusió: que la gent de fora havia inventat alguna cosa i estava enviant focs molt semblants als estels.

Menjaven patata, sègol, llavor de cànem, pinyons i el que en Dmitri cacés. En Dmitri es feia la roba amb tela teixida en el teler que la família havia ficat al bosc, podia seguir el rastre d'un ant durant dies descalç a la neu fins que l'animal es rendia, i dormia a la intempèrie a quaranta graus sota zero. La família havia sortit del poble amb dues olles metàl·liques i, quan el rovell les va foradar, no hi va haver manera de substituir-les: van passar a cuinar en recipients d'escorça de bedoll, que no resisteixen el foc directe, i feia anys que no podien bullir res com cal.

Els quatre fills sabien llegir, i qui els va ensenyar va ser l'Akulina, la mare. Ho va fer amb els evangelis que la família havia carregat a l'esquena el 1936 i amb branquillons de bedoll esmolats sucats en suc de lligabosc, que feien alhora de ploma i de tinta. La família portava el compte del calendari litúrgic, amb les seves festes i els seus dejunis, sense fallar un dia, quaranta-dos anys seguits.

Els geòlegs els van oferir pa, melmelada, te, alcohol. La família ho va rebutjar gairebé tot per norma religiosa —«això no ens està permès»— i va acceptar la sal. El que sí que es va endur d'aquella visita va ser un astorament: un embolcall de cel·lofana, que en Karp va examinar a contrallum abans de dictaminar, escandalitzat, que allò era vidre, però s'arrugava.

1961

El juny anterior va nevar. La neu va tombar tot el sembrat i aquell any no hi va haver collita. La família va menjar escorça d'arbre, fulles de vern, arrels, brots d'herba i el cuir de les seves pròpies sabates. L'Akulina Kàrpovna, la mare, va repartir la seva part entre els fills i va morir de gana el 16 de febrer del 1961.

Al camp arrasat va aparèixer una sola espiga de sègol que se n'havia sortit. La van envoltar amb una tanca perquè no la toquessin els ratolins ni els esquirols, la van vigilar per torns de dia i de nit, i en van treure divuit grans. Amb aquells divuit grans van tornar a aixecar el sembrat. Van trigar diverses temporades a tenir un altre cop sègol suficient per menjar pa.

1936

En Karp Lykov era un vell creient: una branca del cristianisme rus que es va separar de l'Església oficial al segle XVII, quan el patriarca Nikon va reformar els llibres i els ritus, i que des d'aleshores es va anar desplaçant cap a l'est per onades, fugint de multes, d'impostos i de detencions. Als anys trenta la pressió soviètica sobre els creients es va endurir i comunitats senceres es van dissoldre o es van amagar.

Un dia del 1936, una patrulla comunista va disparar al germà d'en Karp a les afores del poble, al costat de l'hort, davant seu.

En Karp va agafar la seva dona, l'Akulina, el seu fill Savin, de nou anys, i la seva filla Natalia, de dos, unes llavors, dues olles, un teler desmuntat i el que van poder carregar a l'esquena, i es va ficar bosc endins. Cada pocs anys es mudaven més al fons i més amunt, fins a la vessant on es van acabar quedant. Allà van néixer en Dmitri, el 1940, i l'Agafia, el 1944.

El periodista Vassili Peskov va començar a publicar tot això al diari Komsomólskaia Pravda el 1982, i després en un llibre que en rus es titula «Carreró sense sortida a la taigà». Va pujar a la vessant moltes vegades i va anotar el que la família li explicava amb la cura del qui sap que ningú no ho podrà comprovar dues vegades.

En una d'aquelles converses, en Karp li va explicar quina havia estat de debò la pitjor part dels quaranta-dos anys. Ni el fred, ni la neu de juny, ni la fam del 1961. «Viure sense sal va ser un veritable turment», li va dir.