33.000 persones vivien en 2,6 hectàrees sense plànols

2,6 hectàrees: la mida de tres camps i mig de futbol. A dins hi vivien unes 33.000 persones —recompte oficial del Govern de Hong Kong, 1987— repartides en uns 350 edificis aixecats sense plànols, sense llicència i sense ni un sol arquitecte. Aquella illa es deia la Ciutat Emmurallada de Kowloon i donava 1,2 milions d'habitants per quilòmetre quadrat, la densitat més alta que s'ha mesurat mai en un lloc on visqués gent.

Repartit en sòl, a cada veí li tocava menys d'un metre quadrat de planta. Per això la ciutat només va poder créixer cap amunt, i va créixer enganxant-se a ella mateixa: els edificis es recolzaven els uns en els altres, sense cap carrer que els separés, fins a formar un únic bloc massís amb passadissos per dins. S'hi entrava per uns pocs forats a peu de carrer i se seguia per corredors on calia acotar el cap, amb les canonades degotant a l'altura del clatell i el llum elèctric encès al migdia.

Quan el Regne Unit va arrendar el 1898 els Nous Territoris, la franja continental al nord de la península de Kowloon, el tractat va deixar fora aquell vell fort xinès, de manera que la Xina conservava la jurisdicció i Londres no l'exercia. A la pràctica, durant dècades, cap dels dos governs no hi va entrar a inspeccionar res. Allà no hi havia llicències d'obra ni col·legis professionals que demanessin un títol. Els dentistes que no aconseguien homologar els estudis a Hong Kong van posar consulta al primer pis de la façana exterior, la que donava al carrer de debò, i s'anunciaven amb cartells a peu de vorera: eren més barats i treballaven a la vista de tothom.

Hi havia una sola regla constructiva, i no la va posar cap regidor: els avions. La pista de Kai Tak era a uns 800 metres i els reactors hi passaven per sobre en l'aproximació final, tan baixos que se'ls veien els reblons. Ningú no va pujar de tretze o catorze plantes.

Els terrats eren l'altre terra. Com que a baix no hi arribava el sol, la gent pujava a l'última llosa a estendre, a fer els deures, a criar coloms i a fumar. Des d'allà es veien aterrar els avions i se sentia vibrar el formigó.

El final va arribar per acord. El 14 de gener de 1987, Londres i Pequín van anunciar plegats l'enderroc. El reallotjament va durar fins al juliol de 1992 i les màquines van acabar l'abril de 1994. El que hi ha avui en aquell solar és un jardí xinès a l'estil de la dinastia Qing, el Kowloon Walled City Park, obert pel governador Chris Patten el 22 de desembre de 1995, amb estanys i un pavelló d'escacs.

Dels 350 edificis no en queda cap. En retirar la runa van aparèixer els fonaments de pedra de la Porta Sud del fort original, enterrats des que els japonesos es van endur la muralla per allargar la pista de l'aeroport durant l'ocupació. Són on eren, a cel obert i protegits com a monument, i són l'única cosa que queda dempeus de la Ciutat Emmurallada.