El quilo oficial no podia aprimar-se

Des de 1889, el quilogram no era una idea: era un objecte. Un cilindre de platí i iridi de la mida d'una pruna, guardat prop de París sota tres campanes de vidre, en una cambra que necessitava tres claus diferents per obrir-se. Els metròlegs l'anomenaven Le Grand K. Un quilo era, exactament, el que pesés allò.

El problema va arribar en comparar-lo amb les còpies oficials, fetes del mateix lingot: amb les dècades, les masses s'havien separat unes 50 milionèsimes de gram — el pes d'una empremta dactilar. S'aprimava el patró o s'engreixaven les còpies? Impossible saber-ho, perquè no existia res més exacte contra què mesurar-ho. I aquí el gir preciós: passés el que passés, Le Grand K continuava pesant un quilo exacte, perquè un quilo era ell. Si perdia àtoms, era la resta de l'univers qui s'engreixava una miqueta.

El 2019, els científics van jubilar el cilindre i van lligar el quilogram a una constant de la natura, la de Planck, que no es ratlla, no s'embruta i no necessita claus. Le Grand K continua a la seva cambra. Ara, per fi, pot pesar el que vulgui.