Faltaven 50 euros a la caixa i només l’havíem tocada dos

A les 00:20 de l’últim dissabte d’octubre, amb les cadires de la terrassa ja apilades, la caixa donava 1.212,40 € i el tancament havia de donar 1.262,40. Faltaven 50 €. Un bitllet. Taronja, d’aquells que es veuen de lluny.

Era el meu últim torn de la temporada a l’arrosseria. Sis mesos de contracte, de maig a octubre, en un local de la Malva-rosa on a l’agost trèiem cent i escaig paelles al dia i a l’octubre ja se sent el mar des de la barra. Jo ja hi porto tres estius. La Noa, un: dinou anys, primera feina, estudia Integració Social als matins i els caps de setmana venia de l’altra punta de València amb l’uniforme ja posat sota la dessuadora.

El Paco, l’amo, ens havia dit a tots dos el dilluns que a l’hivern només obre divendres, dissabte i diumenge, i que només se’n queda un. Que s’ho pensaria. Jo necessitava aquell sou d’hivern per no haver de demanar diners al meu pare al gener, una altra vegada. La Noa el necessitava per al que fos; no l’hi vaig preguntar mai.

—Ho comptes tu o ho compto jo? —va dir ella.

—Compta-ho tu, que jo ja ho he comptat dues vegades.

Ho va comptar a la barra, de cara a mi, separant els bitllets per piles com al banc. Els de 20, els de 10, les monedes en columnes de deu. Va tardar sis minuts. Li va sortir el mateix: 1.212,40.

—Potser a algú li hem cobrat dues vegades amb targeta —va dir.

—Llavors en sobrarien, no en faltarien.

—Ja.

Aquella nit la caixa l’havia portat ella gairebé sencera. Jo vaig estar a la terrassa des de les deu, amb la catorze, una parella amb dos nens que celebraven un aniversari, i després amb els anglesos del final, i ella es va quedar a dins cobrant i servint cafès. Això ho sabíem tots dos. I tots dos sabíem que a dos quarts d’onze havia anat al lavabo amb el davantal posat i havia tardat.

No vaig pensar res d’estrany. Bé, mentida: ho vaig pensar a l’instant, i em va molestar tan poc pensar-ho que encara em fa vergonya.

I en dos segons ja tenia tres proves. El divendres, a la pausa del dinar, l’havia sentit demanar al Paco que li avancés alguna cosa de la nòmina, i el Paco li va dir que a final de mes, com tothom. Aquella mateixa setmana havia vingut amb unes sabatilles negres noves, perquè les seves relliscaven a la cuina. I cada vegada que li preguntava per què creuava mitja ciutat per treballar en una arrosseria de platja, canviava de tema. Tres coses que no volien dir res, i amb elles em vaig muntar una història sencera.

—Vols que buidi el davantal? —em va dir.

—Que no, Noa, va.

El va buidar igualment. Un boli, la llibreta de comandes, un encenedor que no era seu, 23,50 € en monedes de propina i un paquet de xiclets de menta. Ho va deixar tot damunt la barra, en fila, i es va quedar mirant-me.

Vaig anar al magatzem a buscar l’escombra, que era l’excusa que tenia més a mà, i des del magatzem vaig escriure al Paco.

00:41. «Paco, la caixa no quadra, en falten 50. Jo no he tocat la caixa des de les deu, hi ha estat la Noa. Ho tornem a comptar.»

Ho vaig llegir abans d’enviar-ho i em va semblar just. Era veritat. Cada frase era veritat. Vaig prémer enviar, van sortir els dos tics i el Paco, que a aquella hora encara està despert, ho va llegir al moment. No va contestar. Només els dos tics blaus.

Vaig tornar a la barra amb l’escombra. La Noa havia començat a comptar per tercera vegada.

—Me la carregaràs a mi, oi? —va dir sense aixecar la vista dels bitllets.

—Que no.

—És que m’han dit que a l’hivern se’n queda un.

—A mi també.

—Ja ho sé. Per això.

Va tornar a comptar. 1.212,40. Li vaig demanar la llibreta i vam anar taula per taula, de la u a la vint-i-dos, amb el rotllo de tiquets del datàfon estirat a la barra com una serpentina.

—La sis. Dos menús i una ampolla de blanc.

—Targeta, 61,80 —deia jo, i buscava el tiquet.

La vuit va pagar en efectiu i va deixar tres euros. La onze eren dos alemanys que van pagar cadascun la seva part i van deixar una moneda de dos euros de més, que era a la seva columna damunt la barra, perquè la Noa l’havia apuntada a la llibreta amb una fletxa. Ho apuntava tot. Allà ho vaig veure, tot i que vaig tardar a entendre-ho. Entre les 22:45 i les 23:10 no hi havia ni un sol pagament amb targeta. Vint-i-cinc minuts sense cobrar res en plena hora de sopars.

—El datàfon —vaig dir.

—Què li passa?

—Es va quedar penjat. A la taula catorze li vaig dir que...

I vaig callar, perquè ja ho sabia. Vaig treure el mòbil. Tenia la notificació des de les 22:47, enterrada sota catorze missatges del grup de la uni: «Has rebut 50,00 € de MARISA G. Concepte: arròs taula 14». La dels nens. El datàfon no connectava, la mare tenia pressa i jo li vaig dir «fes-me un Bizum a mi i jo ho poso a la caixa». Després van venir els anglesos, i el pastís, i les cadires.

Els 50 € havien estat tota la nit a la meva butxaca.

La Noa se’n va adonar per la meva cara, no perquè l’hi digués.

—Què?

Li vaig ensenyar la pantalla. Va llegir el concepte. Va riure una vegada, pel nas, més de cansament que de gràcia.

—Val. Doncs ja està. Posa-hi cinquanta i ens n’anem.

Vaig treure un bitllet de 50 de la cartera, que eren gairebé totes les meves propines de la nit, i el vaig ficar a la caixa. 1.262,40. Quadrava al cèntim. Ella va començar a apagar els llums del menjador, una fila cada vegada, de la cuina cap a la porta.

I jo em vaig quedar amb el mòbil a la mà i el missatge al Paco allà dalt, en blau. «Hi ha estat la Noa.»

Vaig estar gairebé un minut pensant a no fer res. La caixa quadrava. El Paco no preguntaria per un missatge que ja no tenia sentit. La Noa no l’havia vist. El podia esborrar per a tothom, i quedaria aquell avís gris de «S’ha suprimit aquest missatge» que no diu res. I a l’hivern se’n quedava un.

No el vaig esborrar. Vaig tornar a escriure al Paco.

00:58. «Trobat. Era un Bizum de la taula 14 que em van fer a mi quan va fallar el datàfon. Ja és a dins. La Noa no hi tenia res a veure, m’he equivocat jo.»

Tics blaus. Aquesta vegada va contestar: «Ok. Tanqueu bé la persiana.»

Vam abaixar la persiana entre tots dos, que és d’aquelles que s’han d’acompanyar amb el peu, i vam esperar a la vorera que el seu germà la vingués a buscar. Feia fresca per primera vegada des del maig. Ell havia dit que hi seria a la 1:04. Faltaven tres minuts i no vam parlar en cap. Va passar un repartidor en patinet amb la motxilla quadrada a l’esquena. La Noa es va pujar la cremallera de la dessuadora fins a dalt, tapant el nom del restaurant.

—Vaig escriure al Paco —vaig dir.

—Quan?

—Abans. Des del magatzem. Li vaig dir que eres tu la que havia estat a la caixa.

No va dir res. Em va allargar la mà oberta i li vaig donar el mòbil. Va llegir el primer missatge. Després va baixar i va llegir el segon. Després va tornar a pujar al primer, i jo sabia exactament quina frase llegia.

—«Jo no he tocat la caixa des de les deu» —va llegir en veu alta—. Te’n recordaves de l’hora que vas sortir a la terrassa. D’un Bizum de cinquanta euros no te’n recordaves.

—Ja.

—De mi sí que te’n recordaves.

Em va tornar el mòbil. El cotxe del seu germà va arribar a la 1:06, un Ibiza blanc amb la música posada. S’hi va pujar al davant sense girar-se.

El Paco la va trucar el dijous per als caps de setmana d’hivern. A mi em va enviar la liquidació per transferència el divendres, 412,60 €, amb el concepte «Hugo, temporada. Gràcies». La Noa em va escriure el dissabte, la primera vegada des d’aquella nit. Era una foto de la caixa del seu primer divendres d’hivern, quadrada, 846,20 €, i a sota una sola línia:

«Comptada una vegada.»