Margen
Cada 14 de març, el restaurant de baix em truca per confirmar la meva reserva. Taula per a dos, al meu nom, a les nou. Fa quatre anys que els dic que jo no he reservat res, i cada any l'encarregat em llegeix el meu propi número de telèfon amb paciència de funcionari.
Aquest any vaig baixar. Per vèncer la vergonya, per sopar bé un divendres. La taula era al costat de la finestra, amb dues copes servides i una cadira ja enretirada, com si algú s'acabés d'aixecar.
Vaig sopar sol, i va estar bé. Amb el cafè, l'encarregat em va portar una nota doblegada: «L'any que ve no hi faltis. Cada cop em costa més recordar la teva cara.»
No vaig reconèixer la lletra. Vaig desar la nota a la cartera, al costat del carnet, on es guarden les coses que demostren qui ets.