Vaig dir que sabia fer paella el 2019 i ja no puc parar

Em dic Herminio Zuazo, instal·lo calderes de gasoil en cases de poble i una nit del març del 2019, en un sopar d'aniversari, vaig dir que sabia fer paella.

No ho vaig dir per presumir. Ho vaig dir perquè algú va preguntar qui la feia, ningú no va contestar, i a mi les pauses llargues a taula em posen igual de nerviós que una caldera que no arrenca. Vaig dir «jo» i es van girar quinze caps.

La primera la vaig fer el 23 de juny, per a sis, a la terrassa de la meva germana. Vaig comprar la paellera aquell mateix matí en un basar i vaig tenir el mòbil amb el vídeo obert sota un drap de cuina durant hora i mitja. Va sortir menjable. El meu cunyat va dir que es notava la mà. Jo vaig fer que sí, que és el que fa un home que no té mà.

Des d'aleshores n'hi ha una cada estiu i no he aconseguit mai que em substitueixi ningú. Per a sis, aquella. Per a nou, l'estiu següent. Per a onze, l'altre. Aquest agost vam ser quinze i vam haver d'ajuntar dues taules de càmping.

El que sí que he desenvolupat, i això ho dic amb un cert orgull tècnic, és una litúrgia. Passo la mà oberta per damunt de l'arròs, molt a poc a poc, com si estigués llegint el vapor. En realitat estic mirant el rellotge del canell de sota, perquè el vídeo diu divuit minuts i jo no me'n recordo mai de quan he començat. També he prohibit que ningú s'acosti a remenar, amb l'argument que l'arròs s'espanta. L'arròs no s'espanta. Allò m'ho vaig inventar el 2021 i m'ha funcionat cinc estius.

He comprat un fogó de tres corones, una paellera de cinquanta-cinc centímetres i un sac de deu quilos d'arròs bomba que tinc al garatge, al costat de les bombes de circulació. Això de l'equip no és vanitat: l'equip és la coartada. Ningú no demana explicacions a un home amb un fogó de tres corones.

El problema va arribar el 16 d'agost, i va arribar de l'única persona de la família que no havia de preguntar res.

L'Oliva Pascual, cuinera del menjador d'una fàbrica d'envasos, cinquanta-un anys, dos mil àpats a la setmana, es va aixecar de la taula amb el plat a la mà, es va posar al meu costat i em va demanar la recepta.

Li la vaig donar. Sencera, de memòria, amb els ulls una mica tancats, aturant-me als llocs on s'atura la gent que en sap. Era paraula per paraula la del vídeo. I perquè no sonés a vídeo li vaig afegir un pas que no existeix: quatre minuts de repòs sense tocar-lo i sense tapar-lo, tres vegades, abans de posar-hi el pebrot.

L'Oliva la va fer l'11 de setembre per a cent seixanta persones.

Ara, al menú d'aquell menjador, els dijous alterns, hi ha un plat que es diu «arroz a la Zuazo». M'ho ha ensenyat en una foto. Porta el meu cognom imprès en un cartell laminat, sota la sopa de verdures.

I aquest matí m'ha trucat per dir-me que la cap de cuina vol que hi vagi a explicar-los el pas dels quatre minuts, perquè no l'entenen i perquè és l'únic dels set que no és en cap llibre.

Hi vaig dijous. He demanat el dia lliure a la feina i per fi m'he après de memòria els set passos, que és més del que puc dir dels set anys anteriors. Si algun cuiner em pregunta per què els recito amb els ulls tancats, li diré que és que l'arròs s'espanta.