La Maruja dona tres pressupostos per nou centímetres de tub

—Això no s'arregla, Teodoro. Això es canvia.

—Ho dius sense haver-ho mirat.

—Ho dic perquè el tinc a la mà. Acosta't. Veus aquell negre de dins, aquell mirall brut que arriba fins al colze del tub? Aquell és el metall de l'elèctrode, que s'ha anat evaporant amb la calor i s'ha enganxat al vidre per dins. Quan un tub es posa així, ja no hi ha gas que el salvi.

—Doncs neteja'l.

—No es neteja. S'obre el tub, se li treu el gas, es talla el tram dolent, es doblega un altre igual, se li solden dos elèctrodes nous, es torna a fer el buit i es torna a omplir. Això no és netejar, Teo. Això és tornar-ho a fer. I seria la tercera.

—La tercera en nou anys tampoc no és un escàndol.

—La tercera en nou anys en una peça de nou centímetres, amb un rètol que té quatre metres i deu de tub. Seu, que això t'ho explicaré una sola vegada i després decideixes tu.

—Seu tu, que fa estona que estàs de peu.

—Des de dos quarts de set. El rètol del teu bar són sis lletres grosses i una titlla. Tot això va en sèrie, un darrere l'altre, alimentat per un transformador de nou mil volts i trenta mil·liampers que és a la caixa de damunt la porta. El que aquell aparell empeny per la Ñ de vuitanta centímetres l'empeny igual per la titlla de nou. I a la titlla li sobra.

—Li sobra què?

—Calor. Un elèctrode d'un tram curt s'escalfa molt més que el d'un tram llarg, perquè té menys tub al davant per repartir la feinada. S'embruta abans, es posa negre abans i acaba tallant abans. Fa nou anys que es mor al seu ritme. Tres vegades en nou anys és el que aguanta aquella peça, i ni una més.

—Em sona a excusa de qui l'ha doblegat.

—Doncs t'ho cobraré igual, encara que et soni. Trenta anys doblegant tub, Teodoro. Si jo sabés fer una titlla de nou centímetres que durés vint anys, seria a Munic i no al polígon de Sobrado.

—I jo fa trenta-dos anys que poso canyes i no me n'he mort de cap.

—Tu tens un ofici amb aigua. El meu va a set-cents graus.

—Digue'm què costa i ens estalviem la classe.

—No, la classe és part del que costa. T'ho explico amb tres números i tries un. Primer: et doblego una altra titlla. Cent noranta euros amb els elèctrodes i la càrrega de gas, el tens dijous i, per la meva experiència, aguanta fins a l'hivern del vint-i-set. Potser fins a la primavera.

—Cent noranta per nou centímetres.

—Per nou centímetres i dues hores de banc. El tub val menys que el cafè que t'has pres abans de venir. El que pagues és que jo m'assegui amb el bufador i encerti dues corbes en una peça de la mida d'un dit sense passar-me de temperatura, perquè si m'hi passo, es tanca per dins i a començar.

—D'acord. Segon número.

—Segon: li poso a la titlla el seu propi transformador. Un de petit, de tres mil volts, calculat per a aquell llarg. Deixaria de sofrir i no se't tornaria a fondre, o si més no no per això. Tres-cents quaranta euros, més un forat a la paret per passar el segon cable, més que tornis a trucar a l'electricista que et va fer la barroeria del tendal.

—El meu cunyat no és cap barroer.

—El del tendal va ser el teu cunyat, Teodoro.

—És veritat. Tercer número.

—Zero euros.

—Zero?

—Zero. Traiem la titlla i no la tornem a posar. Et deixo la Ñ sola, tapo els dos forats dels elèctrodes amb silicona negra i des del carrer es llegeix una N. De prop es veu que allà hi va haver alguna cosa. T'estalvies cent noranta euros ara i els que vinguin darrere.

—Això no és una opció, Maruja.

—És l'única que no et torna a portar aquí.

—És el meu bar. Es diu La Peña. El va obrir el meu pare el setanta-nou i es deia La Peña aleshores i es diu La Peña ara.

—Teo.

—Què.

—Ningú no li diu La Peña.

—Perdona?

—Ningú. Fa nou anys que ningú.

—Al meu barri li diu La Peña tothom.

—Al teu barri li diuen La Pena. Li diu La Pena fins i tot el teu propi grup de WhatsApp, que es diu «Mus La Pena» i el vas fer tu.

—Això ho va posar un del mus.

—El va posar un del mus i tu no ho vas canviar en set anys, que és pitjor.

—És un sobrenom. Els bars tenen sobrenoms.

—És el trofeu. Teodoro, el trofeu del campionat de mus que patrocines tu porta una placa cargolada que diu «BAR LA PENA», sense titlla, des del dos mil divuit. Ho sé perquè vaig ser jo qui va anar a recollir la placa al gravador, al carrer Renteros, amb la foto del rètol al mòbil perquè no s'equivoqués. I va copiar exactament el que veia: la Ñ fosa. Vaig tornar amb el trofeu, te'l vaig posar a la barra i em vas dir: «de conya, Maruja». I allà continua.

—Jo no llegeixo els trofeus del meu propi bar.

—Ningú no llegeix els trofeus del seu propi bar.

—I m'ho has tingut vuit anys callat?

—No t'ho he tingut callat. T'ho he arreglat dues vegades, i les dues vegades et va durar un estiu. Arreglar-ho és una altra manera de callar, i a sobre em pagaves.

—Doncs això és exactament el que faràs la tercera.

—No.

—Com que no? T'estic donant feina.

—M'estàs donant una feina que d'aquí a un any i mig em tornaràs a donar, i les dues vegades anteriors hi vaig sortir perdent jo. No pels diners. Per la cara que em fas quan es fon, que és la cara que la culpa és meva.

—És que una mica teva és.

—És de la física, Teo. I una mica del teu pare, que el setanta-nou va encarregar un nom amb titlla a l'home que portava aquest taller abans del meu sogre.

—El meu pare va pagar el que li van demanar.

—El teu pare va pagar per nou centímetres el mateix que per la Ñ sencera. Dos dies de jornal del setanta-nou, per un barret. I ningú no li va avisar que aquell barret se li fondria cada quatre anys. Això no t'ho puc ensenyar en cap paper. M'ho va contar el meu sogre davant d'aquest banc, i ho contava rient.

—Em fas un cafè mentre ho penso?

—Aquí no hi ha cafè, Teodoro. Hi ha una màquina amb aigua calenta i bons records.

—Doncs dona'm un got d'aigua de l'aixeta i deixa'm mirar el tub una estona.

—Mira-te'l tant com vulguis. Però no l'agafis pel colze.

—...

—Teo?

—Maruja, tu quant em cobraries per fer-me una N?

—Una què?

—Una N. Una N neta, del mateix tub roig, del mateix gruix, que entri al buit que deixa la Ñ i que no sembli una Ñ a qui se li ha caigut el barret.

—Seixanta euros. Hora i mitja de banc i un pam de tub.

—Doncs fes-me una N.

—Teodoro.

—Fes-me una N, Maruja.

—Fa vint minuts que em dius que el teu bar es diu La Peña.

—Fa vint minuts que espero que m'ho diguessis tu.

—Que et digués què?

—Que ningú no li diu La Peña. Jo això ho sé des del dos mil divuit, ho sé des del trofeu, m'ho va dir la meva filla a la cara el dia de la comunió del petit. Però si ho canvio jo perquè em ve de gust, soc el que es va cansar del nom del seu pare. I si ho canvio perquè m'ho ha dit la retolista de Sobrado, que és la que sap de rètols, aleshores és una decisió tècnica.

—És una trampa, sí. Però me l'has feta tu, que has tret el trofeu.

—Jo he tret el trofeu perquè no em tiressis els cent noranta euros a la cara.

—I jo he vingut amb el tub a la mà perquè em diguessis que no té adob.

—Aleshores et faré la N.

—Em faràs la N. I me la posaràs dijous, abans de la lliga, que dijous ve el del gravador a jugar i vull que la vegi.

—Fet. I la placa del trofeu?

—La placa del trofeu està bé des del divuit. Era el rètol el que estava malament.

—Teo, una cosa.

—Digues.

—Això se sabrà en dues hores. Què els diràs?

—Que vaig venir a arreglar la titlla i que la retolista em va explicar, amb números, que una titlla de nou centímetres en un circuit de quatre metres no és viable. Que és un problema d'enginyeria.

—És veritat que no és viable.

—Ja ho sé que és veritat. Per això funciona.

—Puja'm un altre cop el tub al banc, vinga, que t'ensenyo per on el tallaré.

—Puja'l tu. I cobra'm la titlla igual, Maruja, els cent noranta sencers, que si el nom em surt de franc no s'ho creurà ningú.