Els teus 37 graus els va posar un metge alemany el 1868

Tu no tens 37 graus, i el metge que va posar aquella xifra no es va equivocar. Les dues coses són veritat al mateix temps, i la segona és la que no t'han explicat mai.

El metge es deia Carl Reinhold August Wunderlich i dirigia la clínica de la universitat de Leipzig. El 1868 va publicar un llibre sobre el comportament de la calor corporal en les malalties, i al darrere hi havia una quantitat de feina que encara impressiona: uns vint-i-cinc mil pacients i més d'un milió de mesures, preses a l'aixella amb un termòmetre de mercuri d'un peu, uns trenta centímetres, que calia aguantar vint minuts. D'allà va sortir el 37 com a temperatura del sa i el 38 com a frontera de la febre.

Més d'un segle després, quan per fi algú va repetir el compte amb dades modernes, el 37 no va aparèixer. El 1992, Philip Mackowiak va prendre set-centes temperatures orals a 148 adults sans de Baltimore: la mitjana li va sortir 36,8 i només el 8 % de les lectures va donar un 37,0 exacte. El 2017, el British Medical Journal ho va fer amb 35.488 pacients de Boston que havien anat al metge sense cap infecció: 36,6.

La lectura còmoda d'aquells dos números és que Wunderlich va ficar la pota. El 2020, un equip de Stanford va demostrar que no.

Van ajuntar 677.423 mesures de tres èpoques diferents: fitxes mèdiques de veterans de la Guerra Civil americana, una enquesta nacional de salut dels anys setanta i consultes d'hospital entre el 2007 i el 2017. Posades en fila per any de naixement, les temperatures baixen sense parar: unes tres centèsimes de grau per cada dècada de naixement. Un home nascut l'any 2000 ronda mig grau menys que un home nascut el 1830. L'explicació que proposen els autors és que els nostres cossos estan menys encesos: menys infeccions cròniques sense tractar, menys dents podrides, menys tuberculosi de fons, cases calentes tot l'hivern.

O sigui que el 37 era veritat. Ho era per als pacients de Wunderlich, que vivien amb una brasa petita a dins gairebé tota l'estona, i ho era mesurat allà on ell ho mesurava: a l'aixella, que marca unes tres dècimes menys que la boca. El seu 37 d'aixella serien avui 37,3 de boca, de manera que la distància amb el 36,6 de Boston encara és més gran del que sembla. El que ha caducat no és la seva mesura: som nosaltres.

D'allà surt el que es pot aprofitar, i comença per allò que acaba de decidir discussions de casa: el número depèn d'on posis el termòmetre. Ja ho has vist amb Wunderlich, i la boca dona al seu torn unes quatre dècimes menys que el recte. Dir «tinc 37,2» sense dir on t'ho has mesurat no significa gaire cosa. I depèn de l'hora. Mackowiak va trobar que la mateixa persona, el mateix dia i sense estar malalta es mou mig grau, amb el mínim a prop de les sis del matí i el màxim a mitja tarda.

L'estudi de Boston va deixar a més una troballa que gairebé ningú no explica. Les dones afroamericanes marcaven les temperatures més altes, cinc centèsimes per damunt dels homes blancs; la gent gran, les més baixes, dues centèsimes menys per cada dècada d'edat. Però l'edat, el sexe, el pes i les malalties, tot junt, explicaven una part petitíssima de les diferències: la major part va quedar sense explicar. I aquella part sense explicar va resultar ser la que valia, perquè predeia alguna cosa. Estar quinze centèsimes de grau per damunt de la mitjana s'associava a un 8,4 % més de probabilitat de morir en els dotze mesos següents que estar-hi.

Traduït: la teva temperatura de base és una dada teva, porta informació a dins, i no la tens apuntada en cap lloc.

El 38 de la infermera no és la teva temperatura: és un tall alt a propòsit, pres a la boca o a l'orella perquè no se li escapi cap infecció a ningú. Això no es discuteix des del sofà de casa.

El que sí que pots fer és tenir la teva pròpia xifra, que és gratis i triga cinc dies.

Agafa un termòmetre, un de sol, i decideix un lloc: aixella o boca, el que repetiràs sempre. Durant cinc dies que estiguis sa, mesura't dues vegades: una en llevar-te, abans del cafè, i una altra entre les cinc i les set de la tarda. Apunta les deu xifres al mòbil amb l'hora al costat. Quan acabis tindràs dues mitjanes, la del matí i la de la tarda, i veuràs el teu propi vaivé; en la majoria de la gent aquestes dues xifres se separen entre tres i sis dècimes. L'aparell importa menys del que et penses, mentre sigui el mateix: el que compararàs no és la teva temperatura amb la de la humanitat, és la teva d'avui amb la teva de la setmana passada.

Aquella parella de números és la teva línia base i serveix per a dues coses concretes. La primera, deixar d'alarmar-te per un 37,3 a les sis de la tarda si la teva tarda normal és 37,1. La segona, veure abans d'hora que alguna cosa no va bé: un 37,4 a les set del matí, quan el teu matí normal és 36,5, és gairebé un grau per damunt de tu mateix i mereix atenció encara que cap protocol encara no ho anomeni febre.

Apunta-t'ho avui a la nota del mòbil amb dues paraules: «matí» i «tarda». Dins de cinc dies tindràs la teva xifra.