La mare de l’Olalla s’asseu a la fila quatre

Abans: el 803 fa dotze viatges sense passatgers i el 31 aixequen la via. La primera nit va pujar Amelia Sanchís amb un bitllet de 1998.

Queden onze nits. Olalla Berruezo, revisora del 803 des de fa onze anys, ha tardat tot el dia a no escriure l'informe.

El va començar tres vegades a la taula de la cuina. «Incidència: parada no programada en baixador clausurat (Vallonga), 00:11, i presència d'una persona aliena al servei a bord.» A la quarta el va deixar a mitges, perquè cada vegada que arribava a «persona aliena al servei» havia d'escriure un nom, i el nom era el de la dona que li va ensenyar a dividir.

A les set de la tarda es va tancar al quarto dels arxivadors de l'estació de Ribadeña, que fa olor de paper dels anys noranta perquè és paper dels anys noranta. Buscava aquell nom a la carpeta de reclamacions. El va trobar en una altra.

Novembre de 1998. Un plec cosit a màquina, amb lletra de mestra: «Els veïns de la comarca sol·liciten que no se suprimeixi el servei nocturn.» A sota, columnes de signatures amb el número de document al costat de cada una. La primera línia, a dalt, l'havia signat Amelia Sanchís, mestra de l'escola de Ribadeña, i al costat, entre parèntesis, deia «Vallonga, casa del mestre».

Olalla es va asseure a terra amb la carpeta als genolls i va fer el compte a poc a poc. El 1998 l'Amelia vivia al pis de dalt del baixador, el de la finestra just damunt de la marquesina, i baixava cada matí a agafar el tren per fer classe a Ribadeña. La línia que demanava que no tanquessin era la línia amb què anava a treballar.

I va funcionar. L'Amelia va recollir les signatures del poble, les va portar ella mateixa a la Delegació, i el 14 de novembre —la nit que havia de ser l'última— el 803 va sortir igual, i va seguir sortint vint-i-vuit anys més. Ningú no li ho va agrair per escrit. El que sí que va fer l'Amelia aquella nit va ser comprar un bitllet de Ribadeña a Puente Alcor, anada, i no fer-lo servir.

Això és el que puja a Vallonga. No una senyora despistada: la dona que va guanyar la línia, esperant a l'andana de casa seva que algú li pigui el viatge que no va fer.

A les 23:31 l'Olalla va deixar la carpeta on era i va sortir a l'andana.

—Diràs alguna cosa? —li va preguntar Fermín Aizpún, maquinista, que es jubila el 31 i porta la finestreta baixada des del març.

—Vaig a mirar.

—Onze —va dir Fermín.

—Onze.

A les 23:40 el 803 va sortir de Ribadeña amb cinquanta-dos seients nets. A les 23:52 van passar Sotoclaro. A les 00:11 el tren va frenar a Vallonga, i l'Olalla es va plantar a la porta dos amb la piquiadora a la mà i una frase preparada que no era cap de les dues del reglament.

A l'andana no hi havia ningú.

La marquesina de xapa, les dues andanes curtes, la finestra de dalt apagada. Trenta segons. El 803 va arrencar un altre cop i a l'Olalla la frase se li va quedar dins, que és el lloc més incòmode on una frase pot quedar-se.

Va anar fins a la cabina.

—No hi era.

—No hi era —va dir Fermín, sense apartar la vista del punt on els fars deixen de servir.

—I per què has parat?

—Perquè paro.

Va tornar al vagó apagant llums de cortesia que ningú no necessitava, i a l'altura de la fila sis va veure un abric.

A la fila quatre, asseguda, amb els genolls junts i la bossa a sobre, hi havia Puri Berruezo, cosidora jubilada, seixanta-vuit anys, que li va cosir a l'Olalla el primer uniforme de revisora el 2015 i li va treure dos centímetres de màniga perquè «els braços encara et creixeran».

—Mama.

—Hola, filla.

—Mama, per on has pujat?

—Per la porta u, a Ribadeña. Parlaves amb el Fermín.

L'Olalla es va quedar de peu al passadís amb la piquiadora a la mà.

—Aquest tren no porta passatgers. T'ho vaig explicar al sopar d'ahir i t'ho he tornat a explicar avui.

—M'ho has explicat molt bé.

—Doncs t'he de fer baixar a Ermua del Río, a les 00:24. I després he de trucar per ràdio i dir el teu nom.

—Ermua és a dotze quilòmetres de casa i no hi ha taxi —va dir la Puri, amb la tranquil·litat de qui ha fet aquell càlcul abans de sortir—. Però tu fes el que hagis de fer.

—Em diràs què hi fas aquí?

La Puri s'ho va pensar el temps just perquè la seva filla sabés que s'ho estava pensant.

—No.

L'Olalla es va asseure al davant, a la fila cinc, del revés, mirant-la. Onze anys sense asseure's en un trajecte i portava dues nits asseient-se.

—L'Amelia Sanchís va pujar ahir a Vallonga —va dir—. Amb un bitllet de 1998 sense picar. I avui puges tu a Ribadeña i t'asseus exactament on es va asseure ella.

—És una fila bona. Es veuen les dues portes.

—Mama.

La Puri va obrir la bossa. L'Olalla coneix aquella bossa: rígida, d'ansa curta, amb el folre que la seva mare va canviar dues vegades en lloc de comprar-se'n una altra. A dins hi ha un moneder, unes ulleres, un mocador doblegat en quatre i un sobre de paper d'aquells que es tancaven humitejant la solapa.

Del sobre va treure una cartolina fina, amb el nom de la línia imprès en tinta gastada i els recuadres de les estacions posats en columna. La va deixar a la tauleta, cap amunt, amb la cantonada de la data girada cap a la seva filla.

Catorze de novembre de 1998. Ribadeña a Puente Alcor. Anada. Sense picar.

—Mama. Quants d'aquests hi ha?

La Puri va tancar la bossa.