El Gordo no paga 400.000 €: Hisenda en descompta 72.000

400.000 euros anuncia el dècim del Gordo, i aquesta xifra, la que brinden les famílies per Nadal i la que repeteixen els telenotícies mentre canten els nens de San Ildefonso, no la cobra ningú. Qui porta el dècim premiat se n'emporta 328.000: els altres 72.000 se'ls queda Hisenda abans que els diners toquin el compte. La retallada funciona sola, amb nom, cognoms i llei al darrere, igual per al bar de la cantonada que per al banc d'inversió; cap gestor no l'esquiva i la declaració de la renda de l'any següent ni la menciona. Convé saber-se-la abans del 22 de desembre i no després, perquè després ja s'ha brindat, ja s'ha promès i, en els pitjors casos, ja s'ha cobrat malament. El compte complet, punt per punt, cap en una llista.

1. La regla mare. Des de la Ley 16/2012, els premis de les loteries públiques —els sortejos de l'Estat, l'ONCE, la Cruz Roja— porten un gravamen especial del 20 per cent. Va néixer amb la crisi: la llei va sortir al BOE el 28 de desembre de 2012, va estrenar cobrament amb els sortejos de 2013, i el Gordo d'aquell Nadal va ser el primer de la història que va arribar retallat als comptes dels premiats. Va a banda de l'IRPF i no mira el que guanyes: impost propi dels premis, pla, tant és que el dècim el porti un aturat o una notària. Té una porta d'entrada: només es paga per la part del premi que passi de 40.000 euros per dècim, cupó o butlleta premiada. Aquest mínim exempt és així des de 2020; abans va ser de 2.500 euros durant els primers anys, de 10.000 el 2018 i de 20.000 el 2019, un ball de xifres amb què dos germans de dècims idèntics, premiats amb un any de diferència, van cobrar quantitats diferents sense que ningú no els expliqués per què.

2. El compte del Gordo, fet amb tots els números. El primer premi de Nadal reparteix 400.000 euros per dècim. Els primers 40.000 queden lliures. Els 360.000 restants tributen al 20 per cent: 72.000 euros exactes. Resultat: 328.000 al compte. Per fer-se una idea de la mida d'aquest pessic, 72.000 euros són més de quatre anys de salari mínim: l'Estat cobra del dècim més del que molts premiats guanyen en un lustre de feina.

3. El segon i el tercer, la mateixa música. El segon premi paga 125.000 euros al dècim: 40.000 exempts, 85.000 gravats, 17.000 per a Hisenda i 108.000 per a la butxaca. El tercer paga 50.000: la part gravada es queda en 10.000, l'impost en 2.000, i se'n cobren 48.000. I al gener no canvia el disc: el primer premi del Niño reparteix 200.000 euros al dècim, que després del gravamen es queden en 168.000. Aquests imports són sempre per dècim; una sèrie sencera, els deu dècims del mateix número, multiplica per deu les dues columnes, també la d'Hisenda. La regla és sempre la mateixa escala, i convé pujar-la amb la calculadora al davant abans de prometre res a ningú, sobretot davant de la família política.

4. La lletra amable: gairebé tots els premis es cobren sencers. La pedrea, els reintegraments, les terminacions, qualsevol premi que no passi de 40.000 euros per dècim, estan exempts del tot: els 1.000 euros de la pedrea arriben sent 1.000, i el reintegrament de 20, vint. Aquí Hisenda no toca res. I una altra de calç: el descompte dels premis grossos no exigeix cap tràmit, perquè qui paga el premi —la SELAE, la societat estatal de loteries, o el banc— reté l'impost al moment i l'ingressa per tu. Els diners arriben nets, ja retallats. Ningú no ha de guardar cap sobre per a Hisenda ni recordar-se'n a l'abril: a l'abril, aquell premi ni tan sols s'escriu a la declaració.

5. El punt que evita disgustos de família: el dècim compartit. Aquí és on cada desembre es fabriquen els ensurts de març. L'exempció de 40.000 euros va enganxada al dècim i es reparteix en proporció a la part de cadascú. Si un dècim del Gordo és de dos germans a mitges, cadascun té 20.000 exempts i 180.000 gravats; a cadascun li treuen 36.000 i cobra 164.000. Fins aquí, cap problema. El problema neix quan un de sol va al banc, cobra els 400.000 amb el dècim sencer a nom seu i després «reparteix» per transferència entre cosins i cunyats. El mateix val per a les participacions de la penya o del bar: l'exempció es reparteix segons el tros de dècim que representa cada papereta, i qui figuri en el cobrament respon del que es pagui després. Per a Hisenda, el que surt del compte del qui ha cobrat cap al compte dels altres és una donació de llibre, i l'impost de donacions el paga qui rep, amb les tarifes de la seva comunitat autònoma, que en algunes arriben a fer mal de debò. La manera neta existeix i és senzilla: anar tots junts a l'entitat el dia del cobrament, identificar-se cadascú com a titular de la seva part, i que el banc pagui i retingui a cadascú el que és seu, per separat, amb el seu nom al justificant.

6. Tres detalls d'intendència que gairebé ningú no mira. Primer: qualsevol premi per sobre de 2.000 euros es cobra en un banc autoritzat; l'administració de loteria paga en mà només els petits, i el banc l'ha de pagar sense cobrar cap comissió pel tràmit. Segon: el premi caduca. Hi ha tres mesos des del dia del sorteig per presentar-se a cobrar; passat el termini, el dècim més afortunat de l'any val el mateix que el paper del seu embolcall, i cada any queden premis sense reclamar dormint en calaixos i butxaques d'abrics d'hivern. Tercer: el que el premi produeixi després —els interessos del dipòsit, els dividends del fons on acabi— tributa com qualsevol estalvi, a la seva casella de sempre.

La instrucció final, per si aquest dècim és el bo: abans de tocar ni un euro, asseure tots els que hi juguen i posar els noms per escrit —qui porta quina part de quin dècim, encara que sigui en un paper signat amb data, o al missatge del grup ben guardat—, i el dia del cobrament presentar-se junts al banc i cobrar cadascú la seva part amb el document d'identitat sobre la taula. Els 72.000 d'Hisenda no hi ha manera legal d'esquivar-los; el segon ensurt, el de donacions, s'esquiva sencer amb aquesta llista de noms feta abans de descorxar res. Costa un bolígraf, una foto del paper al grup i deu minuts de finestreta el dia del cobrament.