64 dies i 22 hores va volar una Cessna sense aterrar

El 4 de desembre de 1958, a l'aeròdrom McCarran de Las Vegas, una avioneta blanca amb el nom d'un hotel pintat al fuselatge es va enlairar per no tornar a tocar terra en 64 dies, 22 hores i 19 minuts. Era una Cessna 172, un aparell corrent de quatre places, dels que es fan servir per aprendre a volar, i va aterrar el 7 de febrer de 1959 amb el rècord del vol més llarg de la història. Ningú no l'ha batut des de llavors.

A bord hi anaven dos empleats amb oficis de terra. Robert Timm arreglava màquines escurabutxaques a l'hotel Hacienda de Las Vegas, i de jove havia pilotat bombarders; John Cook era pilot i mecànic d'ofici, meticulós i callat. L'amo de l'hotel, un empresari a qui tothom deia Doc Bayley, va pagar l'operació sencera: volia el nom del Hacienda a la premsa de tot el país, i el va lligar a una col·lecta benèfica contra el càncer perquè la gesta tingués alguna cosa més que neó al darrere. L'aparell el van batejar com l'hotel, «Hacienda», i li van pintar el rètol ben gros al fuselatge, a l'altura del que costava la broma.

Un vol de dos mesos topa abans que res amb la gasolina: una Cessna aguanta unes hores amb el dipòsit ple. La solució va ser tan casolana que encara deixa parats els museus. Dos cops al dia, l'avioneta baixava arran d'una recta perduda de carretera al desert, moltes d'elles a prop de Blythe, a la ratlla de Califòrnia, i es posava a volar en paral·lel a una camioneta llançada per l'asfalt. La camioneta duia una plataforma amb un dipòsit i una bomba de combustible. Cook igualava les velocitats, Timm abaixava un ganxo amb un torn, pujaven la mànega i omplien els tancs en uns tres minuts de pols compartit entre el volant i la palanca. Pel mateix torn pujaven després el menjar calent, l'aigua i les tovalloles netes, dins d'un cistell. Repostar així, amb el terra a uns metres i les ales plenes de gasolina, era la part del dia en què cap dels dos no parlava. Ho van fer més d'un centenar de vegades, dues per jornada, amb vent, amb fred i amb la novetat ja gastada, i ni una sola vegada no van tocar l'asfalt.

Perquè el rècord valgués, calia poder demostrar que les rodes no havien fregat el terra ni un segon en dos mesos. La solució va ser tan artesanal com el repostatge: abans de l'enlairament, els cronometradors van pintar ratlles blanques als pneumàtics de l'avioneta. Una presa de terra, encara que fos un bot d'un metre al mig de la nit, hauria esborrat la pintura contra l'asfalt i hauria delatat la trampa. Quan l'aparell va aterrar al febrer, la comissió va passar de llarg davant dels pilots i es va ajupir a mirar les rodes. Les ratlles continuaven allà, intactes, amb dos mesos de pols del desert al damunt.

A dins, l'avioneta ja no era una avioneta de passeig. Li havien tret la porta del copilot —per aquell forat pujaven la mànega i el cistell a cada repostatge— i els seients del darrere, substituïts per un matalàs prim d'escuma de l'amplada d'una post de planxar: allà hi dormia l'un mentre l'altre pilotava, en torns de quatre hores que a les tres setmanes ja ningú no respectava del tot. Duien un pilot automàtic petit per a les hores mortes sobre el desert, i sort en van tenir: Timm va reconèixer després que una matinada es va quedar adormit als comandaments i que l'aparell va volar tot sol, recte i tranquil, durant més d'una hora, mentre Cook dormia al darrere. El desert de Mojave té la virtut de no posar-se al mig. Es rentaven amb un quart de litre d'aigua al dia, s'afaitaven en vol amb un mirallet de butxaca i llençaven l'escuma per la finestreta, i van celebrar el Nadal i el Cap d'Any fent voltes sobre el desert, mirant des de dalt els llums d'una ciutat que presumia de no apagar-se mai.

A mig repte, el generador elèctric del motor es va espatllar. En qualsevol vol normal, això vol dir aterrar: sense generador no hi ha calefacció decent, ni bona llum de cabina, ni ràdio fiable. Timm i Cook van decidir que aterrar era pitjor i van continuar amb una petita dinamo de vent de suport, carregant just el necessari, a les fosques bona part de la nit, amb el desert a deu graus sota zero passant per sota. Per llavors la premsa ja comptava els dies, i l'hotel de Doc Bayley sortia als diaris exactament com ell havia calculat.

El vol, el va acabar el motor. Després de dos mesos funcionant sense parar, amb més de mil hores seguides al cigonyal, la carbonissa acumulada li havia menjat tanta potència que l'avioneta, amb els dipòsits plens, a penes aconseguia guanyar altura després de cada repostatge. Aquell marge que s'estrenyia era l'única alarma que Timm i Cook estaven disposats a escoltar. El 7 de febrer de 1959 van tornar a posar les rodes a McCarran, davant de les càmeres, amb barba de nàufrags i les cames tan adormides que els van haver d'ajudar a baixar. A Cook li van preguntar poc després si ho repetiria, i la resposta va quedar per als arxius de l'aeroport: la pròxima vegada que li vinguessin ganes de batre un rècord de permanència, va dir, es tancaria en un cubell d'escombraries amb l'aspiradora en marxa fins que obrís la consulta el psiquiatre. S'havien enlairat amb els llums de Nadal acabats de posar i aterraven passada la costa de gener: 64 dies, 22 hores i 19 minuts, i una distància recorreguda equivalent a fer sis voltes al món sense moure's mai de Nevada.

El rècord continua dempeus més de seixanta anys després: sobren avions millors i a ningú no li ha compensat tornar a fer-los això a dues persones i a un motor. Qui ho vulgui comprovar no ha d'anar a cap arxiu. L'avioneta «Hacienda», restaurada amb el seu rètol i la seva matrícula, penja avui del sostre de la terminal de l'aeroport de Las Vegas, l'antic McCarran, a uns metres de les màquines escurabutxaques com les que Robert Timm arreglava quan encara no se li havia acudit a ningú això de la camioneta.