Margen
Abans: L'Águeda, farmacèutica de Valdecierzo, va rebre receptes del doctor Sagasti, mort fa dos anys. El calc diu que la signatura és autèntica. Queden tretze dies.
El dimecres, amb tretze dies per davant i la persiana encara a mig apujar, l'Águeda Mendioroz va buidar la carpeta blava damunt del taulell de noguera i va comptar allò que feia dos anys que no volia comptar. Trenta receptes. Les va ordenar per data, la més antiga a dalt a l'esquerra, la del dimarts a baix a la dreta, i el taulell sencer va quedar cobert de paper oficial, com un solitari amb cartes de més.
Va anotar el compte al marge del calendari, sota el 26 encerclat en vermell, i va ratllar el dia d'ahir. És un costum nou: d'ençà que va arribar la carta de la Petra Aldunate, la inspectora de farmàcia de l'àrea, l'Águeda apunta la data al cantó de cada recepta amb llapis tou i ratlla els dies que falten, un cada nit, perquè la por almenys porti la comptabilitat.
La primera cosa que va fer amb les trenta va ser la mateixa que havia fet el dimarts amb quatre: posar-les a contraclaror al vidre de la rebotiga, per parelles, la signatura de l'una damunt la signatura de l'altra. S'hi va passar el matí, entre client i client, amb la lupa de comptar gotes penjada al coll. I allà hi havia la primera resposta, tan senzilla que feia ràbia no haver-la buscat abans. Les trenta signatures eren del doctor Sagasti —l'arrencada llarga de la S, el punt de la i plantat lluny, el final que puja d'un sol traç—, però cap no queia exacta damunt de cap altra. Aquesta S un pèl més ampla, aquell final un mil·límetre més curt, la del gener amb el ganxo més fondo que la del juny. Trenta germanes, cap de bessona.
L'Águeda es va treure la lupa i es va quedar mirant el taulell. Una signatura calcada cau clavada sobre el seu model: per això el dimarts, quan va posar la recepta nova sobre la del 2019 de l'arxiu del seu pare, el cor li va fer un avís. Però un calc repetit trenta vegades hauria donat trenta còpies idèntiques, i el que tenia al davant era el contrari: variació viva, la d'una mà que no copia un dibuix sinó que escriu un nom que li surt sol. Qui signa aquestes receptes no treballa amb paper de ceba en una finestra. Signa de correguda, amb la signatura del doctor ficada al canell, com se li fica a qualsevol la seva després d'escriure-la mil vegades. Això demanava anys al costat de Sagasti. Això, o ser Sagasti, i a Sagasti el va enterrar mig poble.
La segona resposta la hi va donar el seu propi llibre receptari, el registre enquadernat on la farmàcia apunta cada dispensació amb la seva data. Va acarar les trenta pautes, nom per nom, amb allò que ella mateixa havia anat servint. No en va fallar ni una. I en dos casos no fallar era, en rigor, impossible. A la Balbina Ochandiano, ramadera jubilada del barri de dalt, Sagasti li va deixar la digoxina ajustada en vida, i aquella dosi seguia igual: bé. Però al Celedonio Baraibar, que va ser esquilador de mitja comarca i ara va amb la pastilla de la sang, el metge d'àrea li va abaixar l'anticoagulant al febrer, després d'una analítica a l'hospital comarcal, d'un comprimit sencer a tres quarts. Sagasti llavors feia gairebé dos anys que era mort. La recepta «seva» que va arribar al març portava tres quarts.
Abans de tornar-les a lligar amb la goma va mirar les dates que ella mateixa havia anat apuntant amb llapis als cantons. Allà també hi havia un ordre. Una recepta cada tres o quatre setmanes, gairebé sempre en dilluns; dues de molt juntes pels octubres, quan als crònics se'ls ajunten les revisions; i ni una de sola l'agost de fa dos anys, el mes que l'Águeda va tancar quinze dies per l'operació de maluc del seu pare i va deixar el cartell escrit amb retolador. Qui tira els sobres no recepta a l'atzar: porta el compte de les capses que s'acaben, i sap quan la farmàcia és oberta per rebre'ls.
L'Águeda va tancar el llibre receptari amb el dit a dins, marcant la pàgina, i va notar que li canviava la pregunta. Ja no era com pot signar un mort: això quedava respost damunt del taulell. Signa una mà viva que va aprendre la signatura fins a fer-la seva, i aquesta mà no recepta d'oïda: sap què es va decidir en una consulta a vint-i-dos quilòmetres, amb l'historial al davant, el febrer d'aquest any. El mort hi posava el nom. Algú de viu hi posava la cura.
Al migdia va trucar a la gerència de l'àrea i va demanar pel Marcial Beloki, el tècnic que porta la facturació de receptes de la zona. Es coneixen dels resums trimestrals i de discutir desquadraments de deu cèntims amb la paciència de dos rellotgers. L'Águeda no li va explicar res del mort: li va dictar, amb veu de tràmit, les numeracions vermelles dels cantons, els números de sèrie correlatius dels talonaris a què pertanyien les trenta receptes. Una sèrie completa i el començament d'una segona.
—I això a què treu cap? —va preguntar el Marcial, amb el teclat sonant al darrere.
—Inventari. Tinc inspecció el 26 i no vull sorpreses.
—Doncs sorpresa en tindràs igualment —va dir ell, i el teclat va parar—. Aquestes sèries són del consultori de Valdecierzo. Material del doctor Sagasti. Aquí em consta la baixa del col·legiat 31.0448 el març del 2024 i, mira, el comunicat de devolució del material oficial: talonaris, rebut de la gerència, i destrucció certificada l'abril del 2024. Signat i arxivat. Aquests talonaris no existeixen, Águeda. Els van triturar fa dos anys i mig.
L'Águeda li va donar les gràcies, va quedar que li enviaria el llistat per escrit i va penjar a poc a poc, amb la vista al taulell ple de receptes escrites en paper triturat fa dos anys i mig.
El llistat el va fer aquella mateixa tarda, a la rebotiga, amb la lletra d'omplir vals: trenta numeracions en columna, i al costat, entre parèntesis, el talonari d'on sortia cadascuna. El dibuix era clar. Del primer talonari hi era tot: els números seguits, de dalt a baix, sense saltar-ne cap, com qui gasta una llibreta per ordre i sense arrencar-ne fulls. Del segon, només el començament. I aquella manera de gastar també deia alguna cosa: ningú que robi paper oficial per sortir d'un destret no fa servir els números en filera durant dos anys. Aquesta filera, la fa algú ordenat, algú que guarda el talonari en un lloc fix i l'obre per on el va deixar, amb el llumet encès i la casa tancada. El comunicat deia destruïts. Els cantons vermells deien som aquí. Algú havia signat aquell rebut, o algú havia buidat les caixes abans que arribessin a la trituradora, i en qualsevol dels dos casos hi havia al poble un calaix amb talonaris oficials d'un mort, encara a mig gastar. Va apuntar la pregunta al revers del llistat, amb el llapis tou: d'on surten.
A la tarda, a l'hora que el sol deixa el taulell i s'enfila per les prestatgeries, va entrar la Balbina. Venia a poc a poc, amb el bastó nou que no li agrada i el genoll protestant a cada esglaó, i duia el moneder en una mà i un sobre a l'altra.
—Et porto dues coses —va dir, i va deixar el moneder—. La primera, allò meu del cor, que se m'acaba divendres.
L'Águeda ja tenia la capsa de digoxina damunt del taulell abans que acabés la frase. Mentre la Balbina comptava monedes al platet, amb la calma de qui ha venut llet a doll tota la vida, l'Águeda li va preguntar pel genoll.
—El genoll, mira. —La Balbina es va fer dos copets a la cama—. El dijous, el Simón em puja el pa i els papers, i m'estalvio la costa. Però avui havia de baixar jo, perquè això teu no s'encarrega a ningú.
Llavors va empènyer el sobre pel taulell, amb aquells dits amples d'haver munyit quaranta anys.
—I la segona, això, que no és meu. M'ho va deixar el carter dijous passat entre el pinso i la revista de la caixa rural, i jo, amb el genoll, no havia baixat fins avui. És per a tu. Obre'l, a veure si és cosa de pagar, que llavors me'n torno cap a la meva bústia.
El sobre deia «Farmacia. Valdecierzo» escrit a màquina, sense cap més senya. Sense remitent, com tots. L'Águeda ho va notar en agafar-lo: el mateix gramatge que feia dos anys que apareixia a la bústia de la persiana, tirat a mà, sense segell, de matinada. Només que aquest no havia anat a la seva bústia. Aquest s'havia equivocat de casa, i les cartes només s'equivoquen de casa quan viatgen per correu.
El va obrir allà mateix, amb el ganivet del precinte i amb la Balbina al davant, perquè amagar-lo hauria estat donar-li més importància de la que un sobre ha de tenir en un taulell. A dins hi havia el de sempre: paper oficial, tinta violeta, la lletra atapeïda del mort. Tres quarts de comprimit, trenta dies, Celedonio Baraibar. I al cantó, en vermell, el número següent de la segona sèrie. L'Águeda ho va sumar sense voler, com ho suma tot d'ençà que va arribar la carta: trenta-una.
Va girar el sobre. El franqueig enganxat amb cura, al cantó exacte. I damunt del franqueig, rodó, amb la tinta una mica farta d'ella mateixa, el matasegells: VALDECIERZO, estafeta, amb data del dijous anterior. L'oficina postal del poble, la que obre dues hores al matí als baixos de l'ajuntament, a dos-cents metres del taulell on la Balbina esperava el canvi.
—Males notícies? —va preguntar la Balbina, desant la capsa del cor a la bossa.
—Correu del poble —va dir l'Águeda, i era veritat, i per això mateix no era una resposta sencera.
Els altres sobres, els tirava una mà de matinada a la bústia de la persiana, sense segell, i podien venir caminant de qualsevol banda. Aquest havia passat per finestreta com hi passa tothom, amb el franqueig pagat i sense nom al remitent. L'Águeda va ficar la recepta del Celedonio a la carpeta blava —trenta-una signatures ja, cap de bessona— i el sobre al damunt, i va ratllar un altre dia del calendari. El matasegells va quedar mirant el sostre del calaix: Valdecierzo, estafeta, dijous. Qui el va tirar, el va tirar al poble.