Margen
Em dic Ramiro Cifuentes, delineant de dilluns a divendres, i aquell diumenge vaig acabar d'àrbitre d'alevins —nens de deu i onze anys— perquè el titular no va arribar. A les 8:45 tenia al davant catorze criatures vestides de curt per jugar a futbol 7 i cap persona autoritzada per dirigir-los. Darrere la tanca s'aplegaven uns quaranta pares, i Chencho em va posar a la mà un xiulet de nou euros que encara duia l'adhesiu.
Chencho, el meu cunyat, es passa la setmana desembussant canonades i els diumenges entrena l'equip local. Em va portar a part amb aquella discreció que fan servir els entrenadors quan et volen demanar una barbaritat davant de tot el poble. Va dir que l'àrbitre titular no agafava el telèfon, que l'altre equip havia viatjat mitja hora i que els nens no es podien quedar sense jugar. Abans que jo contestés, ja m'havia penjat el xiulet al coll.
Em va donar dues instruccions. La primera va ser «xiula tot el que vegis». La segona, pronunciada sense canviar de to, va ser «procura no aturar gaire el partit». Li vaig preguntar com podia complir totes dues. Va contestar que fes servir el sentit comú, precisament l'eina que jo acabava d'abandonar en acceptar. Jo havia anat al camp perquè soc cunyat de l'entrenador i m'havien promès cafè, no pas perquè conegués el reglament millor que els presents.
La primera dificultat va ser el sorteig. Vaig treure una moneda d'un euro, la vaig llançar i la vam perdre a l'herba. Els catorze jugadors es van posar a buscar-la amb més entusiasme del que després dedicarien a la pilota. Dos pares van saltar la tanca per ajudar i Chencho em va cridar que estava perdent autoritat. Li vaig recordar que també estava perdent un euro. Al final, un nen va trobar una xapa de refresc i vam decidir que la cara pintada era cara i la rovellada, creu.
El capità visitant va guanyar i va triar camp. El capità local va preguntar si podia triar la xapa. Se la va guardar al mitjó i jo vaig donar per tancat el primer conflicte arbitral de la meva carrera. Encara no havíem començat i Maribel ja m'havia corregit dues decisions des de la tanca. Maribel, la mare del lateral dret, és procuradora: duia el reglament imprès i el manejava amb la seguretat de qui presenta escrits al jutjat sense saltar-se cap termini.
Vaig xiular el començament. En cinc minuts vaig descobrir que una pilota moguda per nens va més de pressa que un delineant de trenta i tants amb sabates de passeig. Cada cop que m'acostava a una jugada, la pilota sortia disparada cap a l'altra banda; si em quedava al centre, Chencho demanava que em mogués. Maribel citava articles. Un avi es limitava a dir «mà» cada vegada que algú tocava la pilota amb qualsevol part del cos.
Al minut dotze vaig xiular el meu primer fora de joc. No va existir. El vaig xiular perquè el davanter visitant corria sol, Chencho va aixecar un braç i quatre pares van cridar alhora. Jo vaig fer sonar el xiulet per compromís, amb tanta energia que fins i tot el nen es va aturar sorprès. Maribel va obrir el reglament i em va explicar des de la tanca que la passada havia sortit d'un defensa local.
Vaig intentar conservar la dignitat preguntant-li quin article era. Em va respondre amb número i apartat. Chencho, que havia demanat el fora de joc, em va dir llavors que no em deixés influir pel públic. L'entrenador visitant es va acostar a protestar i va acabar donant-me la raó per llàstima. El davanter perjudicat no va discutir: va aprofitar la pausa per lligar-se un cordó i em va preguntar si la xapa del sorteig tenia amo.
L'equip local va marcar quatre gols abans del descans. Amb el 4-0, el seu porter es va asseure recolzat en un pal. No ho va fer per burlar-se de ningú; feia uns quants minuts que no tocava la pilota i estava cansat d'estar dret. M'hi vaig acostar i li vaig dir que un porter no es podia asseure durant una jugada. Em va preguntar en quina part del reglament sortia allò. Vaig mirar cap a Maribel, però per primera vegada va fingir que parlava amb una altra mare.
Vaig demanar al porter que s'aixequés per seguretat. Ho va fer i, a la jugada següent, va encaixar el primer gol visitant. Chencho em va preguntar per què havia desconcentrat el seu porter. El nen em va venir a defensar: va dir que assegut tampoc no hi hauria arribat. Aquella va ser l'única intervenció del matí que va rebre l'assentiment de les dues banquetes, dels quaranta pares i de Maribel.
Al descans va aparèixer una sola bossa de taronges. Se suposava que era per a l'equip local, però algú la va deixar al mig dels dos grups i els nens van començar a repartir grills sense preguntar de quina samarreta era cadascú. Mentre ells compartien la bossa, els adults discutíem si la primera part havia durat vint-i-cinc o vint-i-set minuts. Jo vaig confessar que m'havia oblidat de mirar l'hora en començar.
Maribel va dir que el reglament fixava la durada. Chencho va sostenir que en partits de poble manava el rellotge de l'àrbitre. Li vaig ensenyar el canell: no duia rellotge. L'entrenador visitant va proposar jugar mitja hora més i anar-se'n a dinar. Aquella va ser la primera decisió que vam prendre per unanimitat. Abans de tornar al camp, un dels nens em va oferir l'últim grill de taronja perquè, segons va dir, córrer darrere d'ells també comptava com a jugar.
La segona part va anar millor perquè vaig renunciar a fingir que ho controlava tot. Quan dubtava sobre qui havia enviat la pilota fora, preguntava als dos nens més propers. Gairebé sempre coincidien. Quan no coincidien, assenyalava una direcció i ells continuaven jugant sense la conferència jurídica que organitzàvem els adults. Maribel va continuar recitant normes, però va començar a fer-ho amb un somriure que em va semblar menys perillós.
El partit va acabar 4-2. El porter local va celebrar el segon gol visitant perquè primer l'havia aturat i el rebot va entrar després. Chencho li va explicar que allò no era motiu d'alegria. El nen va contestar que era la primera aturada que feia en tot el matí. Jo vaig considerar que el seu argument estava més ben construït que qualsevol dels meus i vaig xiular el final abans que cap adult el pogués recórrer.
Llavors va aparèixer l'acta del partit, doblegada en quatre a la butxaca de Chencho, i ningú no duia bolígraf. Maribel me'n va deixar un i es va quedar al meu costat per comprovar que escrivís els noms, el resultat i les incidències a les caselles correctes. Em va demanar que no hi afegís opinions personals. Li vaig dir que un delineant sap respectar els marges i ella va respondre que aquell matí n'havia respectat pocs.
Vaig anotar el 4-2, van signar els entrenadors i vaig tornar el bolígraf. Chencho em va reclamar el xiulet. Jo em pensava que me l'havia regalat pels serveis prestats, però va aclarir que els nou euros havien sortit de la caixa del club. L'hi vaig entregar amb la condició que no em tornés a trucar per arbitrar. Va guardar el xiulet i em va assegurar que el diumenge següent arribaria el titular.
Em pensava que la història s'havia acabat fins que, aquella mateixa tarda, Chencho va portar una còpia de l'acta al bar. L'amo la va emmarcar perquè a l'apartat d'observacions jo havia desobeït l'últim consell de Maribel i havia escrit una frase que no corresponia a cap formulari oficial.
A observacions hi vaig posar: «Partit sense incidents; l'únic fora de joc va ser l'àrbitre».