Et penses que s'explica sol: n'encerten 3 de cada 120

Piques amb el dit sobre la taula el ritme de «Per molts anys» i et sembla impossible que el del davant no ho encerti. El 1990, una doctoranda de psicologia de Stanford que es deia Elizabeth Newton va muntar exactament aquesta escena 120 vegades, amb parelles de desconeguts. Els que escoltaven van encertar tres cançons. Tres de cent vint: un 2,5 %.

Newton havia preguntat abans als que picaven quantes es pensaven que s'endevinarien. Van dir la meitat. S'equivocaven per un factor de vint, i el motiu és el que fa gran l'experiment: mentre picaven, continuaven sentint la cançó. La seva tesi es va titular «Excés de confiança en la comunicació de la intenció», que és un títol llarg per dir que ningú no se sent a si mateix des de fora.

Fes-ho una vegada i ho notaràs al cos. Mentre piques, dins el teu cap sona tot: la melodia, la lletra, l'entrada de la tornada, fins i tot el to de la veu que la canta. Tu no estàs donant cops; estàs acompanyant una cançó que ja sona. L'altre té al davant un tauler de taula i una sèrie de sorolls secs sense altura ni ritme reconeixible. I el que a tu et resulta insuportablement obvi, a ell li arriba com a codi morse.

Això té nom: la maledicció del coneixement. La van fixar el 1989 tres economistes —Colin Camerer, George Loewenstein i Martin Weber— tot estudiant per què qui té una informació no aconsegueix raonar com algú que no la té. Tu saps que l'altre no té ni idea de quina cançó és. Ho saps, i tot i així el teu cervell és incapaç de simular aquesta ignorància: els picadors de Newton ho sabien perfectament i continuaven esperant la meitat.

El missatge que envies a les 19.40 a un company: «Escolta, això del proveïdor, ho mires tu o ho miro jo?». Dins el teu cap sona sencer el fil de correus de la setmana passada, la trucada de dimarts i la factura que no quadra. Ell té tres proveïdors i onze converses obertes: rep uns cops damunt la taula. I contesta el que contesta qualsevol que rep cops: «el d'agost?», que a tu et sembla una pregunta absurda, perquè al teu cap només hi ha un proveïdor al món.

O l'informe que et donen en sortir de l'hospital, escrit per algú que fa vint anys que anomena el mateix i per a qui «troballes inespecífiques» és una frase tranquil·litzadora.

El que falta és el títol. Un resum explica el mateix en menys paraules i continua sent morse. El títol és el que l'altre necessita saber abans de poder entendre ni una paraula del que ve després. Aquell missatge de les 19.40, amb títol al davant, dura tres segons més: «T'escric perquè van facturar dues vegades la comanda de Sanjurjo, a l'agost. Hem de reclamar abans de divendres. El truques tu o el truco jo?». El company ja sap si allò és seu abans d'acabar la primera línia.

Als hospitals ho han convertit en protocol. El traspàs de guàrdia es fa amb un format fix —situació, antecedents, avaluació, recomanació— i en aquest ordre exacte, precisament perquè qui entra necessita el títol abans que els cops, i perquè a les tres de la matinada ningú no està per reconstruir una cançó a partir del ritme.

També explica per què qui més en sap sol explicar-ho pitjor. Com més domines una cosa, més comprimida la tens: on l'altre necessita quatre passos, tu tens una paraula. Per això el millor manual d'un programa poques vegades l'escriu qui el va programar, i per això les instruccions de muntatge d'un moble s'assagen amb gent que no n'ha muntat cap a la vida: qui va dissenyar la peça ja no pot llegir-les sense saber per endavant on va cada cargol. L'expert que arrasa en una entrevista és gairebé sempre el que abans es va dedicar a explicar-ho a algú de fora.

Hi ha una prova barata per saber si t'ha passat. Agafa l'última cosa que vas escriure —un correu, una diapositiva, una nota de veu— i llegeix-la a algú que no treballi amb tu. Demana-li que t'expliqui de què anava. Si el primer que diu és una pregunta, et falta el títol.

Demà, abans de donar a enviar aquell missatge que s'explica sol, escriu-hi al davant una línia que comenci per «T'escric perquè» i posa-li nom a la cançó. Després pica tot el que vulguis.