Copenhaguen va inventar l'UCI amb 1.500 estudiants i una bossa

Copenhaguen, 27 d'agost de 1952: a l'hospital Blegdam, on la Vivi Ebert havia ingressat el dia abans, l'anestesista Bjørn Ibsen va obrir la tràquea a la nena —dotze anys—, li va posar un tub i va començar a prémer-li a mà una bossa de goma per omplir-li els pulmons d'aire. La Vivi tenia poliomielitis bulbar, la forma que paralitza els músculs amb què es respira i s'empassa. Aquella bossa, premuda per torns durant mesos per uns mil cinc-cents estudiants, és l'origen directe del que avui anomenem una UCI.

La ciutat vivia la pitjor epidèmia de poliomielitis de la seva història. Entre el juliol i el desembre van ingressar al Blegdam més de 2.700 malalts; 866 van quedar paralitzats i 316 van perdre els músculs de respirar o d'empassar. Per a aquells 316, l'hospital tenia un pulmó d'acer —el cilindre metàl·lic que fa de manxa des de fora— i sis cuirasses respiratòries, closques rígides que estiren el pit cap amunt. Segons les xifres que va publicar el mateix hospital, de cada deu malalts amb la forma greu en morien gairebé nou.

El cap de l'hospital, H. C. A. Lassen, era el màxim especialista danès en malalties infeccioses i sostenia que aquells malalts morien d'una insuficiència renal provocada pel mateix virus. Ibsen, anestesista format a Boston, va dir que no. Es morien de diòxid de carboni: el gas que se solta en buidar el pit se'ls quedava a dins, perquè no tenien músculs per expulsar-lo, i els acidificava la sang fins a matar-los. Un problema de lampisteria. I la lampisteria tenia solució, perquè era exactament el que un anestesista fa cada matí en un quiròfan: obrir la tràquea, posar-hi un tub amb globus i empènyer l'aire cap endins.

Lassen el va deixar provar-ho amb la Vivi, que s'estava morint. En qüestió de dies tot l'hospital havia canviat de mètode, i llavors va aparèixer el problema de debò: no existien màquines que premessin la bossa: hi havia estudiants.

Copenhaguen va cridar els estudiants de medicina i d'odontologia de la ciutat. Uns 250 cada dia, en torns de sis i vuit hores, asseguts en una cadira al costat d'un llit, prement una bossa al ritme d'una respiració aliena. Hi va passar gairebé tothom qui estudiava medicina o odontologia a la ciutat. Cadascun tenia una vida sencera a la mà i no es podia distreure: si l'estudiant parava, el malalt deixava de respirar. Molts encara no havien acabat la carrera.

La mortalitat de la forma greu va baixar del 87 % a prop del 40 % en poques setmanes, i al cap d'un any a l'11 %. Ibsen es va incorporar a l'Hospital Municipal de Copenhaguen l'1 d'agost de 1953 i al desembre hi va obrir una sala on s'ajuntava els malalts més greus en comptes de repartir-los per les plantes, amb vigilància contínua i un anestesista al capdavant. Està considerada la primera unitat de cures intensives del món.

La Vivi Ebert va deixar de necessitar ventilació contínua el gener de 1953, va sortir de l'hospital tetraplègica el 1959 i va morir el 1971, als trenta-un. Els estudiants que es van rellevar l'un a l'altre al costat del seu llit i dels altres van sumar 165.000 hores prement la bossa.