L'Àgueda posa les trenta-una receptes al taulell

Abans: la Rosalía Sagasti, infermera jubilada, va cremar les nou receptes en blanc i va lliurar a l'Àgueda el quadern gris, les tapes del talonari i el segell.

El dia 26 va clarejar amb boira, zero dies per endavant i la persiana de la farmàcia apujada a dos quarts de vuit, una hora i quart abans del que marca el cartell. L'Àgueda Mendioroz, farmacèutica titular de l'única farmàcia de Valdecierzo, no havia dormit i no ho va dissimular.

Sobre el taulell, en una filera que ocupava metre i mig de fusta, hi havia les trenta-una receptes: les còpies que li retornava el sistema de facturació, ordenades per data, cadascuna amb el seu número de sèrie a la vista. Al costat, les tapes verdes del talonari. Al costat, el segell de cautxú del consultori, de cara amunt, amb la tinta seca. Al costat, el quadern gris, obert per la primera pàgina, amb la quartilla que la Rosalía hi havia enganxat amb cinta el diumenge. I damunt de tot, un full escrit a mà per l'Àgueda aquella matinada, amb el seu nom, el seu número de col·legiada i onze línies.

Havia escombrat el terra dues vegades.

A un quart de nou va entrar la Petra Aldunate, inspectora de farmàcia de l'àrea de salut, amb un abric llarg i una carpeta d'anelles, i darrere seu en Marcial Beloki, tècnic de la gerència de l'àrea, el de facturació, el mateix que havia agafat el telèfon quatre dies abans, un divendres a un quart de deu, per dir-li a l'Àgueda que la inspecció no l'havia demanat ningú: que el que hi havia era un encreuament.

—Bon dia —va dir la Petra—. Venim a revisar l'arxiu de receptes de l'últim exercici i…

Es va aturar. Estava mirant el taulell.

—Hi són totes —va dir l'Àgueda—. Les trenta-una. No cal que les busqui.

La Petra va deixar la carpeta al forat que quedava lliure, al costat de la caixa registradora, i es va treure els guants a poc a poc. En Marcial Beloki va treure un portàtil i no el va arribar a obrir.

—M'està dient que les tenia preparades?

—Li estic dient que les vaig dispensar jo, una per una, i que fa catorze dies que esbrino qui les signava. Ho vaig esbrinar divendres. Està escrit aquí, al quadern, amb la lletra de qui el signa. —Va empènyer el full manuscrit dos centímetres cap a ella—. I això és el que li lliuro jo, per si l'ordre importa.

La Petra va llegir el full dreta, sense seure, i no va dir res fins al final. Eren onze línies i cadascuna era un nom amb una data al davant: la primera vegada que l'Àgueda havia dispensat a aquella persona una recepta signada per Braulio Sagasti després del març del 2024. La primera línia era del quinze de juliol d'aquell any. L'última, de feia tres setmanes. A sota, una frase sola: «Les vaig despatxar totes trenta-una jo. Cap no me la van posar a la mà amb engany.» Després va llegir la quartilla enganxada dins del quadern gris. La data del vint-i-quatre. Els trenta-un números de sèrie. I la línia de sota: «Les vaig signar jo. Rosalía Sagasti Aldaz, infermera».

La Petra Aldunate feia disset anys que entrava a farmàcies amb aquella carpeta i sabia com comencen aquests matins. Comencen amb un titular que no apareix, amb un arxiu que s'ha mullat, amb un ordinador que justament aquella setmana dona error. La vegada que pitjor ho va passar va ser en una farmàcia de costa on un titular venia receptes d'opioides a canvi de diners, i aquell matí va trigar quatre hores a aconseguir que li ensenyessin la primera carpeta.

Aquí feia nou minuts que hi era i tenia al davant el material complet, ordenat per data, amb una confessió signada a sobre.

—Això no m'ho puc saltar —va dir—. Que vostè m'ho doni abans que jo li demani no ho esborra.

—No l'hi dono perquè ho esborri —va dir l'Àgueda—. L'hi dono perquè no ho hagi de buscar, que és diferent.

—On és aquesta senyora?

—Ve a les nou —va dir l'Àgueda—. L'hi vaig demanar jo i va dir que sí abans que acabés la frase.

A tres quarts i cinc de nou la campaneta de la porta va sonar dues vegades seguides. La primera va ser en Simón Goñi, el forner, que puja el pa al barri alt els dijous i que aquell dia s'havia desviat per deixar quatre barres i endur-se els pastillers setmanals; va mirar el taulell, va mirar l'Àgueda, va deixar el pa al tamboret i se'n va anar sense dir res, que va ser exactament el que calia fer.

La segona va ser la Rosalía Sagasti. Setanta-un anys, infermera del consultori de Valdecierzo durant trenta-quatre, jubilada des de feia tres, sis mesos justos abans que morís el seu germà, germana del metge que havia signat aquelles receptes dos anys després de mort. Portava l'abric bo i una bossa de tela amb dues coses a dins.

—Rosalía Sagasti —va dir—. La col·legiada mil cent quatre. Comencem?

La Petra Aldunate li va assenyalar el tamboret i la Rosalía no es va asseure.

Ho va explicar dreta i en onze minuts, sense que ningú li hagués de preguntar dues vegades el mateix. Al març del 2024 va morir el seu germà Braulio, metge rural del consultori durant trenta-un anys. La plaça no es va cobrir. El metge d'àrea va passar a atendre Valdecierzo des de l'ambulatori de la comarca, a vint-i-dos quilòmetres, dos matins per setmana, sense historial i amb l'agenda plena. Al consultori hi van quedar les fitxes, la farmaciola i, dins de la farmaciola, un talonari de receptes oficials i un segell que l'acta de recollida de material va donar per retirats i que la furgoneta no va arribar mai a endur-se.

En aquell moment hi havia onze persones al poble, totes de més de setanta-cinc anys i totes vivint soles, que feia entre set i trenta anys que prenien el mateix cada dia: digoxina, furosemida, Sintrom, insulina lenta, ferro. La Rosalía sabia les pautes de memòria i les tenia escrites des del 1991 en un quadern gris que havia començat ella l'any que es va quedar sola a les cures, amb les dosis, les al·lèrgies, qui tenia escales a casa i qui no tenia ningú que hi pugés a mirar-lo.

—I al juliol se li va acabar a la Balbina la caixa de digoxina —va dir—. Balbina Ochandiano, vuitanta-quatre anys, ramadera jubilada, del barri alt. Cita amb el metge d'àrea: vint-i-nou dies. Jo tenia el quadern, tenia el talonari i sabia signar com el meu germà perquè li vaig fer jo les receptes del consultori durant vint anys, amb la seva signatura al davant, perquè ell les repassés i les signés després. Així que vaig fer el mateix que havia fet tota la vida, però sense ell al darrere.

—Va cobrar vostè alguna cosa.

—Res. Ni una pesseta, ni un favor, ni un pernil per Nadal. Pot mirar el meu compte quan vulgui i li signo el permís ara mateix.

—Va receptar alguna cosa nova?

—Res de nou. Renovacions del que ja prenien, i en dos anys vaig canviar tres coses: li vaig passar a la Balbina la digoxina de la nit al matí i li vaig treure el somnífer perquè va caure de matinada amb el pols a quaranta-vuit; a l'Amadeo Etxarri li vaig posar la furosemida a dies alterns perquè se li inflaven els turmells amb la calor; i a la Fermina Larrañaga li vaig retirar el ferro perquè li tancava l'estómac. Les tres estan escrites al quadern amb la data i amb les meves inicials el mateix dia que les vaig fer. No n'hi ha una quarta.

—Això és el més greu de tot el que m'ha explicat.

—Ja ho sé. Per això està escrit.

La Petra Aldunate va demanar el quadern gris i es va posar a encreuar-lo amb les receptes del taulell, recepta per recepta, en veu alta, mentre en Marcial Beloki anava marcant al full de càlcul. Van trigar cinquanta minuts. Onze noms, trenta-una dispensacions, cap de repetida dins del mateix mes, cap de caducada, cap d'un medicament que no fos ja a la fitxa del pacient abans del març del 2024. Fermina Larrañaga, setanta-nou anys, ferro i Sintrom: quatre receptes. Amadeo Etxarri, vuitanta-un, furosemida: cinc. Anselma Redín, vuitanta-dos, mestra jubilada, insulina lenta: quatre. Balbina Ochandiano, digoxina: quatre, l'última de fa dues setmanes. I així fins a les trenta-una.

A la número dinou, l'Àgueda es va aturar.

—Aquella la vaig despatxar jo un dimarts de febrer a tres quarts menys cinc de deu —va dir—. Me'n recordo perquè la Balbina es va quedar que li omplís el pastiller i em va dir que ja no li entrava el pot blau a la casella de la nit. El pot blau era el somnífer. M'ho va dir a la cara i jo li vaig omplir la casella i no vaig preguntar per què havia desaparegut.

—Vostè no tenia per què preguntar-ho —va dir la Petra.

—Tenia la recepta d'un mort a la mà i la senyora explicant-me que li havien canviat la pauta. Sí que tenia per què.

En Marcial Beloki va explicar aleshores el que li tocava, que era l'altra meitat de la resposta. Fins enguany el fitxer de receptes dispensades només s'encreuava amb el de col·legiats en alta. L'encreuament amb les baixes —jubilacions, trasllats, defuncions— es va posar en marxa al gener, un cop per trimestre, i el primer va sortir a l'abril. En van saltar trenta-una, totes amb el mateix número: el 31.0448, de baixa per defunció des del març del 2024. L'avís va sortir el catorze d'abril amb quaranta-dos al davant a la cua i tres persones per atendre'ls. El dia vint-i-sis era el que li havia tocat a la farmàcia de Valdecierzo, ni més ni menys.

—O sigui que la inspecció d'avui no l'ha demanat ningú del poble —va dir la Rosalía.

—No l'ha demanat ningú. L'ha tret un encreuament de fitxers —va dir en Marcial.

La Petra Aldunate va aixecar acta a les deu i vint, damunt del taulell, amb en Marcial Beloki teclejant i l'Àgueda dreta a l'altra banda, al lloc on despatxa. L'acta va recollir, per aquest ordre: la relació de les trenta-una dispensacions amb els seus números de sèrie i les seves dates; les tapes del talonari amb els dos serials, coincidents amb l'acta d'abril signada pel secretari de l'ajuntament; el segell; la declaració manuscrita de la Rosalía Sagasti; el quadern gris, amb les tres anotacions signades «R. S.»; la declaració manuscrita de l'Àgueda Mendioroz; i una línia que la Rosalía va dictar i en Marcial va escriure literal: que faltaven nou fulls del talonari i que els havia cremat ella a la cuina de casa seva el diumenge vint-i-quatre, amb la farmacèutica al davant.

Les tapes i el segell van quedar precintats en una bossa amb la signatura dels quatre creuant el tancament.

La Petra els va dir en veu alta, perquè constés que els ho havia dit, què venia després i què no. Que signar amb el nom d'un altre un document oficial té nom al codi penal i que això no ho decideix ella, ho decideix un jutjat si la gerència ho hi porta. Que la Rosalía Sagasti s'exposa a més a un expedient del Col·legi d'Infermeria. Que la farmàcia de l'Àgueda Mendioroz s'exposa a un expedient propi per haver dispensat trenta-una receptes d'un prescriptor mort, i que el lliurament voluntari no ho evita, tot i que pesa. I que cap de les dues coses no es resol aquell matí ni en aquella habitació.

—I fins que es resolgui? —va preguntar la Rosalía.

—Fins que es resolgui, vostè no torna a tocar un talonari en la vida i la farmàcia continua oberta.

L'acta portava també una proposta, que és l'única cosa que en aquell taulell es podia dir una decisió. La Petra Aldunate va proposar la remissió de l'expedient a la gerència de l'àrea i al Col·legi, i va anotar com a circumstàncies a considerar que no hi va haver lucre, que no hi va haver prescripció nova llevat de tres ajustos documentats el mateix dia, que cap pacient no va patir dany conegut, i que la titular de la farmàcia havia lliurat el material complet abans que se li demanés. En Marcial Beloki hi va afegir, pel seu compte i per escrit, dos compromisos amb data: que la gerència reobriria el consultori de Valdecierzo dos dies per setmana amb el metge d'àrea a partir del quinze del mes següent, i que el repartiment dels pastillers setmanals al barri alt passaria a constar com a servei, amb qui el fa i a quina hora, en comptes d'existir perquè un forner hi puja els dijous.

A tres quarts d'onze va entrar la Balbina Ochandiano a buscar el seu pastiller. Va veure quatre persones dretes al voltant d'un taulell ple de papers i va preguntar el que preguntaria qualsevol.

—Ha passat alguna cosa?

—Que a partir del quinze té metge aquí dos dies per setmana —va dir l'Àgueda—. I que la seva digoxina d'aquesta setmana és a la casella del matí, com des del febrer.

La Balbina va agafar la caixa de plàstic amb els set compartiments, la va ficar a la bossa i es va quedar un moment mirant la Rosalía, que veia cada mes al carrer i que feia anys que no veia dins de la farmàcia.

—Bon dia, Rosalía.

—Bon dia, Balbina. Pren-te la del matí amb l'esmorzar, no en dejú.

—Com sempre —va dir la Balbina, i se'n va anar amb la bossa premuda contra el costat, pel carrer del metge, que es diu així des d'abans que hi hagués metge.

Quan la porta es va tancar, la Petra Aldunate va girar l'acta damunt de la fusta i va treure el caputxó del bolígraf.

La Rosalía va signar l'acta amb el seu nom complet, infermera col·legiada 1.104, i a sota, per primera vegada en dos anys, no va signar ningú més.