El 1958 una ona va pujar 524 metres per un vessant d’Alaska

Howard Ulrich va fondejar la seva barca de pesca, l'Edrie, a la badia de Lituya —una entrada estreta de la costa d'Alaska— la nit del 9 de juliol de 1958. A un quart d'onze es va moure la falla de Fairweather amb un terratrèmol de magnitud 7,8, i trenta milions de metres cúbics de roca, un cub de tres-cents metres de costat, es van desprendre de la muntanya i van caure nou-cents metres fins a l'aigua. L'aigua que va sortir disparada es va enfilar pel vessant del davant i va arrencar el bosc fins a 524 metres d'alçada: un edifici de cent setanta plantes.

Don Miller, geòleg del Servei Geològic dels Estats Units, va recórrer la badia els mesos següents i va mesurar tronc a tronc la línia on acabaven els arbres morts. Aquella ratlla continua sent la marca d'ona més alta registrada al món. La va aixecar una pedra caient dins d'un embut, no pas un temporal.

Hi havia tres barques fondejades a dins. La d'Ulrich, amb el seu fill de set anys a bord, va pujar amb l'aigua i va tornar a baixar. La de Bill i Vivian Swanson va passar per damunt de la barra de sorra de la bocana; Swanson va explicar que va veure des de dalt les copes dels arbres. La tercera, la Sunmore, no en va sortir: Orville i Mickey Wagner hi van morir a dins.

Els arbres que van créixer després són més baixos i més clars que el bosc vell. Des d'una avioneta, la frontera de 1958 encara es distingeix com una ratlla al voltant de la badia.