Ningú havia demanat mai que li traguessin el nom

Abans: l'Ainhoa Cortabarria va saber que es pot salvar un sol títol de l'espurgada, i que l'imprès exigeix la signatura de l'autor viu.

Setanta-quatre títols sense verificar i quaranta quilòmetres de carretera. L'Ainhoa Cortabarria, restauradora de la Biblioteca Provincial d'Osca, va aparcar a Ayerbe a les deu i vint del matí amb l'imprès de l'article nou dins d'una carpeta de gomes i l'exemplar embolicat amb paper de seda.

L'adreça era la del dipòsit legal del 1974 i feia seixanta-quatre anys que no s'actualitzava: carrer Rafael Gasset, baixos, amb una porta verda i un timbre d'aquells que s'han de prémer fort. Va obrir ell mateix. Casimiro Lete Arbués, vuitanta-nou anys, veterinari rural jubilat, quaranta-un hiverns entrant en corts entre Ayerbe i Riglos. Vivia a la planta baixa perquè les escales ja no.

—Li porto un llibre seu —va dir l'Ainhoa.

—Jo no tinc llibres meus. Els vaig repartir tots.

Ella el va deixar damunt de l'hule de la taula de la cuina i va treure el paper. «Oficios de invierno», impremta Tramullas, Osca, 1974. En Casimiro es va posar les ulleres de prop, el va obrir pel mig i no el va llegir: va passar el polze pel cantell, que és el que fa la gent que coneix un llibre pel gruix.

—D'on ha sortit?

—De la sala tres. I el 19 puja a un camió, amb dos-cents tretze més, camí de la planta de pasta de paper de Sabiñánigo.

—I els altres dos-cents tretze?

—Es trituren. Per això vinc per aquest.

L'Ainhoa va treure l'imprès, dos fulls grapats amb la capçalera del Programa Nacional de Desduplicació, i el va posar girat cap a ell. Li va explicar la casella u, la dos i la tres: títol i any; biblioteca i número de registre; i acreditació d'autoria, amb la signatura original en tinta, dins del requadre, de l'autor de l'obra en vida.

—Un títol de dos-cents catorze es queda —va dir—. El trio jo i el signa vostè.

En Casimiro va llegir la lletra petita dues vegades, igual que l'havia llegida ella dijous.

—Quan contesta el Registre?

—Entre set i quinze dies hàbils.

—I el camió és el 19.

—El camió és el 19 a les sis del matí.

—Doncs això no hi arriba a temps.

—L'expedient hi arriba. El llibre no, si ningú no el treu del lot. —L'Ainhoa es va asseure per primera vegada—. A la planta hi ha una operària que signa les actes per pes, la Remei Balaguer. Si el 19 atura la línia mitja hora i aparta aquest exemplar, el paper aguanta fins que contesti el Registre. Si no l'atura, l'expedient arriba a nom d'un llibre que ja és pasta.

—I aturarà una línia per vostè?

—No ho sé. L'hi demanaré demà.

En Casimiro es va aixecar, va obrir el calaix de l'aparador i va treure una capsa de galetes amb dues gomes al voltant. A dins hi havia rebuts, la foto d'una gossa i un sobre marró sense remitent. Del sobre en va treure tres fulls escrits a màquina, amb la ce escantonada que l'Ainhoa ja havia vist al soterrani de la biblioteca.

—El capítol quart —va dir—. El va escriure l'Herminia.

—Herminia Sasal.

—Mestra a Riglos fins al setanta-nou. Jo sabia de parts de vaca i de glaçades. De com se li explica una glaçada a una criatura que no n'ha vist mai cap, no en sabia res. Li vaig demanar tres pàgines per al capítol del gel i me'n va portar vint-i-una.

—I va signar vostè sol?

—La impremta tancava a l'agost i a la portada hi cabia un nom. Ella va dir que tant li feia, i a mi em va anar bé que tant li fes. El setanta-quatre allò era el normal, i que fos el normal no ho arregla.

Es va quedar dret amb els tres fulls a la mà. L'Ainhoa no va dir res, perquè feia des de dijous que assajava què dir en aquest moment i cap de les frases no li servia ara.

—On signo?

—Aquí. El nom tal com consta a la portada, i la signatura dins del requadre.

En Casimiro va agafar un bolígraf blau del got de la cuina, es va asseure i va escriure el seu nom complet a la línia de dalt, amb la lletra gran i lenta de qui ha omplert cartilles tota la vida. Després, en comptes de signar, va girar el full i va escriure tres línies a mà al marge, estrenyent les lletres perquè hi cabessin, i les va anar llegint en veu alta mentre les escrivia:

—«Signo aquesta sol·licitud amb la condició que al registre de l'exemplar patrimonial hi figurin dos autors: en primer lloc Herminia Sasal Bergua, i en segon lloc el sotasignat.»

Va posar la signatura a sota, en tinta, dins del requadre, i li va tornar els dos fulls.

—Si això no s'hi pot posar, no signo.