MargenLa meva mare em va deixar una única nota abans de morir, enganxada a l'armari de la seva habitació: «No obris mai el calaix de baix».
Vaig aguantar quaranta anys. Cada vegada que netejava l'habitació, el calaix em mirava, i jo apartava la vista. Van passar les estacions, se'm van tornar blancs els cabells, vaig enterrar el meu marit, i el calaix seguia tancat, fidel a la promesa.
El dia que vaig fer vuitanta anys, ja sola a la casa buida, vaig decidir que una vella no deu obediència a ningú. Vaig estirar del calaix.
A dins només hi havia un paper groc, doblegat en quatre. El vaig obrir amb dits maldestres.
Era la mateixa frase, «No obris mai el calaix de baix», però escrita amb la meva lletra. Amb la lletra tremolosa que tinc ara, als vuitanta.
Mai no vaig saber quan l'havia escrita. Ni quantes vegades ja havia viscut aquest mateix dia.