Margen
Les vaig sentir per primer cop un dimarts: passes tranquil·les, d'una punta a l'altra del sostre del dormitori. Anada i tornada. A les tres i deu, cada nit, amb una puntualitat que va acabar sent el més inquietant de tot.
No m'hauria preocupat si no visqués a l'últim pis.
A dalt només hi ha el terrat: una porta metàl·lica, antenes, dipòsits d'aigua. Una nit hi vaig pujar amb la llanterna del mòbil, a les tres i cinc, i vaig esperar al costat de la porta. El terrat era buit i feia fred. A les tres i deu en punt les vaig sentir de nou, nítides, tranquil·les, d'una punta a l'altra.
A sota meu. Al meu dormitori.
Vaig baixar les escales sense fer soroll i no hi vaig trobar ningú: el llit desfet, la finestra tancada, el meu got d'aigua a mitges. Tot en ordre.
Des d'aleshores no hi pujo. Em quedo al llit i les escolto passejar pel sostre, i he après a adormir-m'hi. Només em desvetllo les nits que s'aturen just damunt del meu cap, com si el de dalt també estigués escoltant.