Margen
Investigadors de la Universitat de Virgínia van demanar a centenars de persones que milloressin coses: una construcció de Lego, un assaig, un itinerari de viatge, una recepta. El patró va ser sempre el mateix: la immensa majoria millorava afegint —peces, paràgrafs, parades, ingredients—. Gairebé ningú no provava de treure res, ni tan sols quan treure era més ràpid, més barat i objectivament millor.
No és mandra: és un punt cec. Davant d'un problema, la ment genera primer solucions additives; les subtractives sovint ni tan sols arriben a considerar-se. Per això les agendes s'omplen, les cases s'atapeeixen, els textos s'engreixen i les normes s'acumulen sense que ningú les hagi triat de debò.
L'antídot és convertir la resta en pregunta obligatòria. Abans de millorar res —un text, una rutina, un projecte, una presentació— pregunta't primer: què en puc eliminar? I només després: què hi puc afegir?
Sovint la resposta continuarà sent afegir. Però quan la solució és treure, acostuma a ser la més elegant de totes. Menys peces, menys passos, menys soroll: més marge.