Margen
Abans: Rosalía Sagasti, infermera jubilada, va confessar que era ella qui signava les receptes amb el talonari del farmaciola. Queden nou fulls en blanc.
El diumenge 24, amb dos dies per endavant fins a la inspecció, Águeda Mendioroz, farmacèutica titular de l'única farmàcia de Valdecierzo, va trucar a un quart de set a la porta de la casa del costat de la del metge. Portava el talonari verd ficat en una bossa de paper de la farmàcia, doblegada dues vegades per dalt.
Havia passat la tarda del divendres i tot el dissabte fent una sola cosa: treure de l'ordinador les trenta-una dispensacions, posar-les en un full per data i per pacient, i mirar-les. Trenta-una vegades havia agafat una recepta amb la signatura de Braulio Sagasti, l'havia passada pel lector i havia lliurat la caixa per sobre del taulell. Onze noms. Cap reclamació. Cap de caducada. Totes cobrades al servei de salut.
Rosalía va obrir amb el davantal posat. Darrere seu la cuina era calenta: una cuina econòmica de llenya, d'aquelles que a Valdecierzo s'encenen així que apreta el fred i no s'apaguen fins al maig, amb la planxa negra i les anelles de ferro que s'aixequen amb un ganxo.
—Passa, que et tocarà l'aire —va dir—. Hi ha cafè.
—No vinc a esmorzar.
—Ja ho sé. Passa igual.
Águeda va deixar la bossa damunt l'hule, al mateix lloc on divendres Rosalía havia comptat els nou fulls en blanc. No es va asseure.
—Fa tres dies que tinc això a la caixa forta de la farmàcia —va dir—. Tres dies. Si el vint-i-sis la Petra Aldunate obre la caixa i hi troba un talonari oficial del consultori, jo no sóc una farmacèutica que han enganyat: sóc la que el guardava. I les trenta-una receptes les he dispensat jo, amb el meu número de col·legiada a cadascuna.
Rosalía va omplir dues tasses sense preguntar. En va posar una davant d'Águeda i es va quedar l'altra a la mà, dreta.
—Per això t'ho vaig dir divendres i no el vint-i-cinc —va contestar—. Perquè tinguessis temps de decidir què fas amb mi.
—No decidiré res sobre tu. Ho lliuraré tot. Sencer. El talonari, el segell, les trenta-una còpies, la llista dels onze i el que calgui. Si lliuro el paquet complet, el que em poden obrir és un expedient. Si en lliuro la meitat i després apareix la resta, em poden tancar la porta. I la porta que tanquen és l'única farmàcia en vint-i-dos quilòmetres.
—El talonari sencer, no.
—Rosalía.
—Les tapes sí. Les tapes porten els dos serials, i els serials són a l'acta que va signar el secretari el dotze d'abril, així que allà no falta res i ningú pot dir que hi falti res. —Va deixar la tassa a la planxa, on el cafè va continuar fumejant—. El que no surt d'aquesta cuina són els nou fulls.
Águeda va obrir la bossa i va treure el talonari. El va posar pla, amb la capçalera del servei de salut cap amunt, i el va obrir per la goma.
—Això és destruir una prova.
—Això és destruir nou receptes en blanc —va dir Rosalía—. Pensa un moment en el que tens aquí, Águeda, i no en el que et preguntaran dimarts. Cada un d'aquests fulls porta imprès el número de col·legiat del meu germà. Cada un admet una signatura que jo sé fer amb els ulls tancats perquè fa trenta-un anys que la veig. Jo he dit que les vaig fer jo. Ja està dit, i no ho desdiré. El que queda aquí damunt l'hule no és una prova del que vaig fer: és un permís per fer-ho nou vegades més.
—Jo no deixaré que les facis.
—Tu no seràs sempre darrere el taulell. I jo en tinc setanta-un.
Van trucar a la porta amb els nusos dels dits, dos cops curts, i va entrar sense esperar en Simón Goñi, forner, amb el cabàs penjat de l'avantbraç i la cara vermella del forn. Va deixar una barra damunt l'arca i va treure del cabàs una capsa de plàstic amb set caselles.
—El pastiller de la Balbina, que dijous no era a casa —va dir—. L'hi pujo jo ara, que avui faig un viatge de més.
—Deixa'l aquí, Simón.
En Simón va mirar el talonari obert damunt l'hule i no va preguntar. És dels que no pregunten. Es va netejar la farina de les mans als pantalons, va dir que dijous hi pujaria també el de l'Amadeo i va sortir tancant la porta a poc a poc, amb la cura de qui es pensa que a dins hi ha algú dormint.
Águeda va esperar a sentir la cancel·la.
—Onze pastillers —va dir—. Els prepara el meu taulell cada setmana i els puja aquell home en un cabàs. Balbina Ochandiano, vuitanta-quatre anys, digoxina i furosemida. Amadeo Etxarri, vuitanta-un, tres pastilles al matí i dues a la nit. Fermina Larrañaga, setanta-nou, que viu sola a la part de dalt i no recorda els noms, recorda els colors. Onze cartilles que a partir del vint-i-sis no renovarà ningú, perquè el metge d'àrea passa a vint-i-dos quilòmetres dos matins per setmana i no ha vist mai la Balbina.
—Aquí volia arribar —va dir Rosalía.
Es va ajupir davant de l'aparador, va remenar darrere les estovalles i en va treure una llibreta de tapes d'hule gris, de quadres, amb les cantonades arrodonides de tant ficar-la i treure-la d'una bossa. La va posar damunt la taula, al costat del talonari, i la va deixar allà sense obrir-la.
—Vaig començar aquesta llibreta el gener del noranta-u, amb el metge d'abans, el de la lletra punxeguda, després d'estar a punt de punxar-li a un home el que no li tocava. En Braulio va arribar dos anys després i l'única cosa que em va dir va ser que no deixés cap full sense datar. Aquí hi ha la tensió de tothom, les dosis, les al·lèrgies, qui no pot empassar-se comprimits grossos, qui viu sol, qui no sap llegir la caixa i qui té una filla a Pamplona a qui es pot trucar un diumenge. Trenta-cinc anys. Està a mà i està lleig, però no hi falta ni un dia.
Águeda encara no la va tocar.
—I això li ensenyes dimarts a la Petra Aldunate.
—Això li ensenyes tu —va dir Rosalía—, perquè tu ets la que haurà de continuar dispensant quan a mi em treguin fins l'ombra. —Per fi es va asseure—. Ara obre-la pel final.
Águeda la va obrir pel final. A l'últim full escrit, amb data de l'onze d'abril, hi havia una llista d'onze noms, un sota l'altre, i al costat de cadascun una data: l'última vegada que un metge havia vist aquella pauta. Deu de les dates eren del 2024, de l'hivern anterior a la mort d'en Braulio. Una era del 2019.
I en tres dels onze noms, al marge, amb la mateixa lletra petita, hi havia una línia més.
—Llegeix-les —va dir Rosalía.
—«Ochandiano, Balbina. Digoxina: de la nit al matí des del 6 de febrer, i se li retira el somnífer. Caiguda a casa de matinada, pols 48. R. S.»
—Continua.
—«Etxarri, Amadeo. Furosemida: a dies alterns des del 20 de març, se li inflaven els turmells amb la calor. R. S.» I «Larrañaga, Fermina. Se li retira el ferro des del 2 de març, li tancava l'estómac. R. S.» —Águeda va aixecar el cap—. Aquestes tres caixes les omplo jo. Casella per casella, cada setmana, des del febrer. I ni una vegada em vaig preguntar per què a la Balbina li havia desaparegut el somnífer. Divendres em vas dir que no havies canviat res.
—Et vaig dir que no vaig receptar res de nou. I no vaig receptar res de nou. —Rosalía tenia les mans obertes damunt l'hule—. Però a la Balbina se li va posar el pols a quaranta-vuit i va caure de matinada, i jo li vaig passar la digoxina al matí i li vaig treure el somnífer, i ho vaig escriure allà el mateix dia, amb la data i amb les meves inicials, perquè qualsevol pogués venir, llegir-ho i dir-me que m'havia equivocat. Tres vegades en dos anys. Les tres estan escrites. No n'hi ha cap més i no en trobaràs cap més.
—Això és pitjor, Rosalía.
—Això és exactament el mateix que ja sabies, però ara és a les teves mans. —Es va aixecar—. I ara anem a l'altra cosa.
Va agafar el talonari, va treure unes tisores de cosir del calaix dels coberts i va anar tallant per la línia de punts, full a full, recolzant el tall a la vora de la taula perquè sortís recte. Els nou van sortir nets. Els va comptar un altre cop damunt l'hule, en veu alta, i Águeda no la va interrompre.
—Nou.
Va aixecar l'anella de ferro amb el ganxo. A dins, la llenya era brasa viva, sense flama. Va anar ficant els fulls d'un en un, esperant que cadascun prengués del tot abans de tirar el següent, i el paper timbrat va cremar amb una vora blava que cap de les dues havia vist cremar mai. En arribar al setè, Águeda va voltar la taula i va mirar des de dalt, amb les mans a l'esquena.
—El vuit —va dir Rosalía.
—El vuit.
—El nou.
Va tornar a posar l'anella i va netejar la planxa amb el drap. Damunt l'hule van quedar les tapes verdes del talonari, amb els dos números de sèrie impresos, i el segell de cautxú del consultori, que no va tocar.
—Les tapes i el segell els portes tu dimarts —va dir—. I això també.
—I de les nou dic que es van cremar a la teva cuina i que les vas cremar tu —va dir Águeda—. Amb aquestes paraules. No penso dir que falten.
—Amb aquestes paraules.
Va obrir la llibreta grisa per la primera pàgina i la va girar cap a Águeda. Enganxada amb cinta per dins de la tapa, on divendres no hi havia res, hi havia una quartilla escrita aquell mateix matí, amb la lletra més gran del normal perquè es llegís bé: la data del vint-i-quatre, les trenta-una receptes pel seu número de sèrie, i a sota, en una sola línia, «Les vaig signar jo. Rosalía Sagasti Aldaz, infermera».
—Perquè dimarts no t'hagin de creure a tu —va dir—. Que t'ho llegeixin.
Águeda va tancar la llibreta, la va ficar a la bossa de paper de la farmàcia amb les tapes i el segell, va doblegar la vora dues vegades i se la va posar sota el braç.