«Esdrúixola» és esdrúixola (i no és casualitat)

La paraula ve de l'italià «sdrucciolo», que significa 'relliscós'. Els tractadistes de mètrica del Renaixement la feien servir per als versos que acaben amb l'accent a l'antepenúltima síl·laba: en pronunciar-los, la veu sembla relliscar cap al final. El castellà en va fer «esdrújula» i el català, «esdrúixola», totes dues amb una e de suport al davant, com fem sempre amb les esses impossibles.

El més bonic és que la paraula predica amb l'exemple: «esdrúixola» és esdrúixola (i «esdrújula», esdrújula). Els lingüistes en diuen paraules autològiques, i n'hi ha un petit festival: «plana» és plana, «breu» és breu, «pentasíl·laba» és pentasíl·laba.

Però el sistema amaga una traïció: «aguda» no és aguda. És plana. La paraula que dóna nom a les que s'accentuen al final s'accentua al mig. Ningú no va dir que la llengua fos justa.