Margen
«Duende» va començar sent la contracció de «duen de casa», és a dir, «amo de la casa»: l'esperit entremaliat que habitava les llars i que convenia tenir content — el cosí castellà dels nostres follets. Amb els segles, el fantasmeta domèstic es va fer petit, es va posar barret i es va mudar al món dels contes.
Però a Andalusia la paraula va agafar un altre camí: el «duende» va passar a anomenar aquell no-sé-què inexplicable que té un cantaor o una bailaora quan allò que fa deixa de ser tècnica i es converteix en esgarrifança. García Lorca hi va dedicar una conferència sencera el 1933, convençut que no es podia explicar, només reconèixer.
Avui «duende» figura a totes les llistes de paraules intraduïbles: l'anglès la manlleva tal qual quan parla de flamenc, perquè «charm» o «soul» es queden curtes.
No està gens malament per a un fantasma casolà: va començar amagat darrere els mobles i va acabar fent d'ambaixador de la llengua.