Margen
S'acaba el dinar i ningú no s'aixeca. La conversa s'allarga entre el cafè i les molles, sense tema fix ni hora de plegar. Aquella estona té nom en castellà —la «sobremesa»— i el català la coneix ben bé igual: la sobretaula. L'anglès, el francès i l'alemany, en canvi, necessiten una frase sencera per explicar-la.
Els lingüistes en diuen llacunes lèxiques: una llengua només empaqueta en una paraula allò que la seva cultura practica prou per necessitar anomenar-ho. Per això el castellà també té «estrenar» o «madrugar» —i el català, «estrenar» i «matinar»—, verbs que en anglès obliguen a fer marrada.
La cosa va en totes dues direccions: a nosaltres ens falta una paraula per a la «Schadenfreude» alemanya, aquella alegria discreta per l'ensopegada aliena.
Cada idioma és un mapa d'allò que la seva gent considera important. En els nostres, quedar-se de xerrada a taula mereixia nom propi.