«OK» va néixer com a broma tipogràfica el 1839

Avui la paraula «OK» apareix en més de 200 llengües. Els astronautes la van portar a la Lluna el 1969; els xinesos l'escriuen amb dues lletres llatines entre milers d'ideogrames; els japonesos la pronuncien «ō-kē». Segurament és el terme més internacional que existeix.

El 1963, el filòleg Allen Walker Read, de la Universitat de Chicago, va publicar sis articles a American Speech que van tancar el debat: ni ve del choctaw «okeh», ni del grec «olla kalá», ni del francès «au quai». Read la va rastrejar fins a un editorial concret.

El 1840, la campanya de reelecció de Martin Van Buren, sobrenomenat «Old Kinderhook» pel seu poble natal a Nova York, es va agafar a aquelles dues lletres. Van néixer els «OK Clubs» en desenes de ciutats per donar-li suport. Van Buren va perdre les eleccions, però el lema es va fer paraula.

El 23 de març de 1839, Charles Gordon Greene, editor del Boston Morning Post, va publicar un editorial burlesc contra l'Anti-Bell-Ringing Society. Al final hi va posar una parrafada de sigles amb faltes d'ortografia adrede: «i.s.b.d.» (it should be done), «g.t.d.h.d.» (give the devil his due) i, entre elles, «o.k.» = oll korrect. Era la moda periodística de l'època: escriure malament a propòsit i abreujar.

Aquella broma tipogràfica va sobreviure el diari, el candidat i el filòleg que ho va desmentir tot.