En 30 segons de cel blau veuràs la teva pròpia sang

Surt al carrer un dia de cel net, aixeca la cara cap a una zona de blau sense núvols ni sol directe, i aguanta-hi trenta segons sense fixar la vista en res. Al cap de pocs segons començaran a creuar uns punts minúsculs i brillants, molt ràpids, que no són al cel. Són dins dels teus ulls, i són el rastre dels teus propis glòbuls blancs passant per la retina.

Fixa't en com es mouen, perquè el detall importa. Segueixen camins curts i recargolats, sempre els mateixos, i només apareixen als quinze graus que envolten el punt que estàs mirant. Cada un dura un segon o menys. I fan una cosa que no fa cap mosca: acceleren a empentes, una empenta per batec.

El que veus són buits, i per entendre per què cal mirar el que tens davant de la retina.

Davant dels fotoreceptors de la retina, és a dir, entre la llum i les cèl·lules que la detecten, hi ha una malla finíssima de capil·lars. Van plens de glòbuls vermells, i l'hemoglobina que porten dins absorbeix molt bé la llum blava: l'efecte és màxim al voltant dels 430 nanòmetres, que és justament el blau profund d'un cel d'hivern. Cada capil·lar ple de vermells projecta, per tant, una línia fosca sobre els receptors que té al darrere. Aquelles línies hi són tot el dia i no les veus mai, perquè no es mouen i el sistema visual descarta el que no canvia.

Un glòbul blanc, un leucòcit, és més gran que un vermell i no absorbeix el blau igual. Quan un travessa un capil·lar de la màcula, el centre de la retina, empeny els vermells cap als costats i obre un buit transparent que viatja amb ell. Per aquell buit passa llum blava que no hauria de passar, i els receptors de sota s'encenen un instant.

Això explica les tres raresses de cop. Els punts surten brillants perquè el que veus és el forat que la cèl·lula obre en passar. Segueixen camins fixos i recargolats perquè els camins són els capil·lars. I acceleren amb el cor perquè cada batec empeny la columna de sang sencera.

Convé no confondre'ls amb les mosques volants. Aquelles són grumolls i filaments de col·lagen flotant en l'humor vitri, el gel transparent que omple l'ull per dins: es veuen com fils o taques grises, continuen desplaçant-se quan ja has frenat l'ull i cauen a poc a poc. Els del camp blau fan menys que el cap d'una agulla, passen en menys d'un segon i donen una estrebada per batec. Si el que veus s'arrossega, és vitri; si corre a salts, és sang.

Si el cel no col·labora, serveix qualsevol camp blau uniforme i prou brillant: una pantalla posada en blau a tota lluminositat, a mig metre de la cara, funciona, i funciona millor com més profund sigui aquell blau. Les dues condicions són que no hi hagi res a mirar —ni vores, ni text, ni un núvol amb forma— i que no fixis la vista en cap punt, perquè és l'ull relaxat el que deixa veure el que es mou.

El 1980, dos investigadors van convertir el truc en un instrument de mesura. Charles Riva i Benno Petrig li van posar xifres, i anys després van patentar el mètode.

L'aparell funciona així. Es posa el pacient davant d'un camp blau uniforme perquè vegi els seus propis punts. Al costat, una pantalla genera punts de mentida, moguts per ordinador, la velocitat i la quantitat dels quals es poden pujar i baixar amb dos comandaments. El pacient ajusta els comandaments fins que la simulació s'assembla al que està veient dins del seu ull. Quan les dues coses coincideixen, els números de la simulació són els números del pacient, i la patent nomena els tres que retorna: a quina velocitat van els seus leucòcits, quants n'hi ha i quant acceleren a cada batec.

La velocitat surt entre mig mil·límetre i un mil·límetre per segon, que és el que avança un glòbul blanc per un capil·lar de la màcula en aquest temps. Aquella velocitat puja quan es respira aire amb més diòxid de carboni, que dilata els vasos de la retina. I l'estrebada de cada batec es compta a part, perquè diu si aquell llit capil·lar continua sent elàstic.

És una mesura del flux de sang a la retina sense tocar l'ull, sense injectar res i sense una sola agulla, i s'ha fet servir per estudiar la diabetis, el glaucoma i l'efecte d'alguns fàrmacs sobre la circulació de l'ull. Té una pega grossa: l'únic sensor de l'aparell és la persona. Si el pacient es cansa, dubta o vol agradar, el número es mou.

Cinquanta-sis anys abans, el 1924, un oftalmòleg alemany que es deia Richard Scheerer havia publicat l'article que el va posar a la consulta. El va publicar en una revista alemanya d'oftalmologia, amb un títol que deia exactament el que Scheerer volia defensar: «La visibilitat entòptica dels moviments de la sang a l'ull i el seu significat clínic». El 1924, amb això, ja sostenia que uns puntets que es veuen mirant al cel eren una mesura clínica. Per això el fenomen es continua dient també fenomen de Scheerer.

Però el primer que va veure la seva pròpia circulació, i el que la va dibuixar, treballava un segle abans i no tenia ni aparell ni revista on publicar-ho de pressa.

Entre 1818 i 1823, abans de marxar a la càtedra de Breslau, Jan Evangelista Purkinje, metge txec, va experimentar amb els seus propis sentits a Praga, amb el que tenia a mà. Va girar el seu cos per estudiar el vertigen i es va prémer els ulls per provocar figures. I una de les coses que va fer va ser aquesta: apuntar un feix estret de llum a l'escleròtica, el blanc de l'ull, en lloc de a la pupil·la.

En entrar la llum pel costat, les ombres dels vasos de la seva pròpia retina van deixar de caure on cauen sempre i van passar a caure sobre receptors veïns, que no hi estaven acostumats. I llavors Purkinje va veure, estès sobre el seu propi camp visual, un arbre: el dibuix ramificat de les venes i artèries del seu ull, projectat sobre la seva vista com una radiografia feta des de dins. La figura es continua dient arbre de Purkinje.

No tenia amb què fotografiar-ho: la primera fotografia del natural que es conserva, la de Niépce, és de 1826, i el daguerrotip no es va anunciar fins al 1839. Així que va acostar la llum al racó del seu propi ull, va moure el feix a poc a poc perquè l'arbre no se li apagués, i el va dibuixar a mà.