Amparo grava el fa que fa un segle que està desafinat

ACTA DE SESSIÓ 14/B — Orgue de la col·legiata de Santa Práxedes de Valmorisco, construït el 1742. Mostreig integral per al Registre d'Instruments Retirats. Tècnica responsable: Amparo Belaunde, enginyera de so. Presents: Honorato Lecea, organista titular des de 1975; Casimiro Belaustegui, apoderat del bisbat. Advertiment legal imprès a la capçalera de l'acta: un cop inscrita la mostra que es certifiqui en aquesta sessió, l'orgue es pot desmuntar i la mostra el substitueix a tots els efectes.

06:40. Obro amb la clau que em van deixar ahir a la nit. Catorze graus a dins, set a fora. Deixo els micròfons col·locats i la sala tancada dues hores perquè la fusta deixi de moure's.

08:55. Honorato Lecea puja al banc. Té vuitanta-cinc anys i fa cinquanta-un que toca aquest orgue. Em demana que no gravi els primers vint minuts perquè, diu, l'instrument triga això a ser-hi.

09:20. Primera presa útil. Flautat de vuit peus, el registre que dóna la nota tal qual, escala completa, nota a nota, tres segons per nota i quatre de cua.

09:34. Presa 11 descartada. En el fa de la segona octava l'afinador del micro em dóna 339 hertz i n'hauria de donar 349. Són cinquanta cents per sota: un quart de to, rodó.

09:36. Repeteixo. El mateix fa, el mateix valor, i la resta del registre és dins de 2 cents: la deriva tèrmica queda descartada.

09:41. Li ho dic a Honorato. Em contesta sense aixecar la vista del teclat:

—Aquest és el tercer de la fila. Se'l va endur el guix que va caure sobre el cor el setembre de 1911 i el van refer aquella tardor. Sona baix des de llavors.

—I vostè el toca igual?

—Jo no el toco. En aquest fa pujo al de dalt i baixo la mà esquerra. M'ho va ensenyar don Julián Abaigar, que era l'organista quan jo tenia catorze anys, i a ell li ho va ensenyar l'home que va soldar el tub. En aquesta casa aquest fa no s'ha tocat en cent quinze anys.

Ho apunto perquè canvia la sessió: estic gravant un orgue amb un forat que dos organistes seguits han après a vorejar, i això quedarà dins de la mostra.

10:05. Casimiro Belaustegui demana veure l'acta. Llegeix la línia del fa i em planteja per escrit el següent, que transcric literal:

«El conveni exigeix fidelitat a l'instrument en el seu estat actual. Un tub que es va trencar en una obra de 1911 és una avaria, i el conveni m'obliga a certificar un instrument en bon estat. Si certifiquem la mostra amb el defecte a dins, les nou parròquies que compraran aquesta mostra per als seus propis desmuntatges hereten un fa trencat que mai no va ser seu.»

10:12. Li contesto que el que demana és gravar un instrument que avui no existeix.

10:14. Em proposa una sortida tècnica: afinar el tub aquest mateix matí —l'orguener triga quaranta minuts—, gravar el fa correcte, i tornar-lo després al seu estat per no tocar el bé protegit. L'orgue es queda com està i la mostra surt neta.

10:15. Honorato sent la proposta i baixa del banc. És la primera vegada al matí que no parla des del teclat.

—Si afinen aquest fa, el que sona malament és el del costat.

—Per què?

—Perquè està fet per a això. Pregunti-ho a don Rodrigo.

10:31. Truco a don Rodrigo Mazariegos, orguener de la comarca, seixanta-dos anys, que porta el taller que la seva família va obrir el 1894.

10:45. Arriba a tres quarts d'onze amb una caixa d'eines i una carpeta. El primer que diu, abans de mirar res, és que afinar un tub per a una gravació i tornar-lo després al seu lloc li sembla una manera de mentir dues vegades.

11:05. Dins de la caixa del secret, el calaix de fusta que reparteix l'aire als tubs, enganxada amb cola de conill a la cara interior del tauló i protegida per un llistó, hi ha una nota manuscrita en tinta, datada el 2 de novembre de 1911 i signada per Fructuoso Mazariegos, besavi de don Rodrigo. La fotografio i la transcric sencera:

«Refet el tub tercer del flautat, fa. Es baixa a propòsit un quart de to per ordre del capítol i amb el meu acord. El fa just fa cantar la volta i al setembre va caure guix sobre el cor dues vegades. Mesurat amb diapasó i amb l'orella de quatre homes. Queda advertit qui vingui.»

11:15. Don Rodrigo obre la carpeta del taller i busca l'assentament de 1911. És al llibre tercer, amb la lletra del seu besavi i amb el preu: catorze pessetes pel tub i sis per la soldadura. Em mostra també com es baixa un tub de flautat sense canviar-li el cos, que és el que es va fer llavors: se li allarga la boca per dalt amb una llengua d'estany, soldada a mà, i el tub passa a sonar més greu sense que se li noti res per fora. Ho mesura amb el peu de rei davant meu. La llengua continua allà, té catorze mil·límetres i està soldada amb el mateix estany de la resta de la fila.

11:20. Comprovació. El mateix fa existeix afinat en un altre registre de la casa, així que li demano a Honorato aquell, sostingut dotze segons. Als nou segons el micròfon de la volta comença a pujar i al segon onze és vuit decibels per damunt de la resta de la presa, amb el pic net a la mateixa freqüència de la nota. La pedra respon, i és al fitxer: es pot veure el pic i es pot mesurar.

11:24. Repeteixo amb el fa baix de 1911. El micròfon de la volta no es mou.

11:30. Queda dit a l'acta què significa això. El tub no està trencat. El 1911 un orguener i un capítol van mesurar que aquesta nau torna aquella nota exacta amplificada, i van baixar el tub cinquanta cents per sortir de la ressonància. Fa cent quinze anys que compleix la feina per la qual el van refer.

11:35. Casimiro Belaustegui demana que consti la seva posició i l'hi copio: accepta la nota de 1911, però sosté que la troballa reforça la seva petició, perquè les nou parròquies compradores no tenen aquesta volta i el fa baix, a les seves naus, serà un fa baix i prou.

11:40. Això és el que decideixo, amb la signatura que em dóna el conveni i la responsabilitat que porta al darrere.

Decisió 1. La mostra certificada es grava amb l'instrument tal com està avui, fa inclòs, i la nota de 1911 es digitalitza i s'hi adjunta com a document d'origen, amb el mesurament de les 11:20 i les dues preses de la volta. Qui compri aquesta mostra obrirà el fitxer i trobarà, abans de la primera nota, per què aquell fa sona així i què passa si el corregeix.

Decisió 2. Es grava també, en una pista a part i rotulada com a reconstrucció, el fa afinat. No entra a la certificació. Entra perquè una parròquia que no tingui volta de pedra pugui fer-lo servir sabent que el fa servir.

11:52. Li ho llegeixo a Honorato abans de tancar l'acta i em demana una cosa més, que li concedeixo i que anoto: gravar, al final de tot, el fa baix tocat per ell, ell sol, amb la digitació de don Julián, la que puja al de dalt i baixa la mà esquerra.

12:06. Presa 51, l'última. Dura quaranta-un segons. La deixo sencera i sense editar al final del fitxer, darrere dels dos segons de cortesia, i la rotulo amb el seu nom, el seu ofici i els cinquanta-un anys.

12:15. Tanco la sessió. Cinquanta-una preses, catorze registres, un document de 1911 i dues pistes del mateix fa. Demà vénen a desmuntar els tubs i a numerar-los un per un, i l'orgue de la col·legiata de Santa Práxedes de Valmorisco passarà a ser aquest fitxer. Entrego l'acta signada a les 12:20 i me n'enduc còpia.