MargenEm van contractar per dibuixar el mapa d'un poble que ja no existeix. No un poble antic: un que va desaparèixer el dimarts passat, amb els seus carrers, la seva font i els seus setanta-un veïns, sense que ningú de la comarca se'n recordés l'endemà.
L'encàrrec venia d'una oficina sense nom de la capital. Em van donar un lligall amb fotografies aèries antigues, un sobre amb diners i una sola instrucció: «Dibuixi'l bé. És l'única manera que torni a ser en algun lloc».
Vaig pujar a la vall amb cotxe. Allà on el lligall marcava el poble, el navegador insistia que no hi havia res: una pineda, un rierol, el no-res verd de la muntanya. Però jo he cartografiat tota la vida i sé llegir el terreny com altres llegeixen una cara. Allà, sota l'herba nova, s'endevinava el traçat d'una plaça. Més enllà, l'ombra rectangular del que havia estat una església. La pineda creixia en línies massa rectes per ser un bosc: eren carrers esperant que algú els tornés a posar nom.
Vaig treballar nou dies. Vaig mesurar, calcular, dibuixar. I va passar una cosa que no sé explicar sense que soni a bogeria: a mesura que la tinta omplia el paper, el poble tornava. Primer l'olor de pa d'un forn que no veia. Després l'eco d'una campana en un campanar que no hi era. El setè dia, un nen em va portar aigua d'una font que el matí anterior era només una pineda.
—Vostè és el que ens està dibuixant? —em va preguntar.
Vaig fer que sí, amb la mà tremolant sobre el paper.
—Digui als de la capital que aquesta vegada ho facin durar —va dir—. L'última vegada que ens van esborrar, van trigar cinquanta anys a recordar-se d'enviar algú.
Vaig acabar el mapa el novè dia i el vaig lliurar a l'oficina sense nom. El funcionari el va desplegar, el va mirar una bona estona i va somriure amb una tristesa que no li esqueia al vestit.
—Perfecte —va dir—. Cada línia al seu lloc. Ara torna a existir.
Va guardar el mapa en un calaix metàl·lic, el va tancar amb clau i em va allargar la mà.
—I si algun dia perden aquest mapa? —vaig preguntar.
—Aleshores enviarem un altre cartògraf, d'aquí a mig segle, a dibuixar-lo de nou. —Em va mirar amb una cosa semblant a la llàstima—. Com vam fer amb vostè.
No vaig entendre a què es referia fins que vaig sortir al carrer i vaig buscar el cotxe on l'havia deixat. No hi era. Tampoc hi era el carrer. Ni la ciutat. Només una pineda de línies massa rectes i, molt lluny, la llum diminuta d'una oficina, guardant en un calaix l'únic lloc on jo encara existeixo.