Van canviar un verb i el mateix cotxe corria 14 km/h més

45 estudiants de la Universitat de Washington van veure el 1974 set pel·lícules curtes d'accidents de trànsit, d'aquelles que es feien servir als cursos de conducció segura. Als qui els van preguntar a quina velocitat anaven els cotxes «quan es van estavellar» van dir una mitjana de 40,8 milles per hora; als qui els van preguntar «quan es van tocar», 31,8. En quilòmetres: 65,7 contra 51,2, catorze i mig de diferència veient exactament la mateixa pel·lícula, amb els mateixos cotxes i el mateix cop.

La pregunta era idèntica llevat del verb, i n'hi havia cinc: es van estavellar, van col·lidir, es van donar, van xocar, es van tocar. Aquella paraula era l'única variable de l'experiment. I en un segon grup, una setmana més tard, el mateix verb va fer que setze persones recordessin vidres trencats on no n'hi havia cap.

El van signar Elizabeth Loftus i John Palmer, psicòloga i estudiant d'aquella universitat, en un article de cinc pàgines que avui és dels més citats del seu camp. Així és com van muntar la segona part.

Van agafar 150 estudiants nous i els van posar una pel·lícula de menys d'un minut en què diversos cotxes s'encastaven; el xoc en si durava uns quatre segons. A cinquanta els van preguntar a quina velocitat anaven quan «es van estavellar». A uns altres cinquanta, quan «van xocar». Als últims cinquanta no els van preguntar res sobre la velocitat. I els van enviar a casa.

Una setmana després els van tornar a trucar i els van colar una pregunta trampa: va veure vostè vidres trencats? A la pel·lícula no hi havia ni un sol vidre trencat. Del grup de «es van estavellar», setze de cinquanta van dir que sí. Del grup de «van xocar», set. Del grup a qui no havien preguntat res, sis.

No dubtaven. No deien «em sembla». Ho recordaven.

Que un record es refà cada vegada que s'utilitza ho sap qualsevol que hagi discutit amb un germà sobre unes vacances de fa vint anys. El que Loftus i Palmer van mesurar és una altra cosa, i és la que incomoda: qui el refà. No només qui recorda. També, i amb el mateix dret, qui està preguntant. Un verb seu, triat sense pensar, entra a l'obra i s'hi queda.

Convé dir també què no demostra l'experiment, perquè és un clàssic i els clàssics s'estiren. Eren pel·lícules, no accidents de debò; eren estudiants en un laboratori, sense res en joc; i l'efecte és de grup, no de persona: ningú no pot plantar-te un record sencer amb una frase. El que es mou és la vora del que recordes —la velocitat, el color, si hi havia vidres—, i les preguntes l'empenyen cap on apunten.

On sí que va canviar les coses del tot va ser en com s'interroga. L'entrevista cognitiva, dels anys vuitanta, i el model PEACE que fa servir la policia britànica des dels noranta prohibeixen exactament el que Loftus i Palmer van fer expressament: ficar dins la pregunta la dada que es vol esbrinar. A la pràctica, l'entrevista comença amb una pregunta oberta i una pausa llarga, i les preguntes tancades es deixen per al final, quan el testimoni ja ha explicat el seu relat sense ajuda de ningú.

I no va quedar en un assumpte de laboratori. L'Innocence Project, l'organització nord-americana que revisa condemnes amb proves d'ADN, ha comptat 367 exoneracions per ADN als Estats Units, i en 252 —el 69 %— hi havia una identificació equivocada d'un testimoni presencial. Gent que va assenyalar un desconegut en una sala amb absoluta convicció i que no mentia. Ho recordava així.

I això funciona fora d'una comissaria, perquè ho fas cada vegada que preguntes per una cosa que no vas veure. Pregunta-li al teu fill si s'ha portat malament a l'escola i li hauràs donat el guió abans que obri la boca. A un client que s'ha donat de baixa li ofereixes «va ser pel preu?» i una part dirà que sí, perquè és la sortida més còmoda i l'hi has obert tu. Amb la teva parella passa el pitjor dels tres: així que li preguntes si el restaurant era car, ja no sabràs mai què pensava abans de sentir-te.

Demà, quan vulguis saber una cosa de debò, treu de la pregunta la dada que vols esbrinar, i treu-ne sobretot el verb: és el que porta la teva sospita a dins. Pregunta «què tal l'escola?» i no diguis res durant deu segons: el buit l'omple l'altre, i l'omple amb el seu. Guarda «et van pegar?», «va ser el preu?» i «hi havia vidres?» per al final, quan ja no puguin fabricar res.