Ningú no va poder llegir els seus 37,5 milions de paraules fins al 2024

Dayton, a l'estat de Washington, no arriba als 2.700 veïns i guarda el dietari més llarg que s'ha escrit mai; ningú no el va poder llegir fins al 2024. El va portar Robert Shields, pastor de l'església congregacional del poble i professor de llengua a l'institut, entre 1972 i 1997: uns 37,5 milions de paraules. Per fer-se'n una idea, Guerra i pau en té unes 587.000. Shields va escriure seixanta-quatre vegades Guerra i pau sense moure's de la seva galeria.

El dietari està escrit en trams de cinc minuts, un darrere l'altre, des que es llevava fins que se n'anava a dormir. Un bloc del dietari podia dir que de les set i cinc a les set i deu s'havia pesat, i que de les set i deu a un quart de vuit havia posat una torrada i havia obert la finestra. Escrivia a màquina unes quatre hores diàries, a la galeria envidrada de casa seva, amb diverses màquines elèctriques alineades per no perdre temps canviant de full, i sovint en calçotets, perquè allà dins feia calor.

No es deixava res. Apuntava la temperatura del carrer i la de l'habitació, què menjava, la seva tensió arterial, la publicitat que arribava a la bústia i què en feia. Enganxava als fulls mostres físiques de la jornada —etiquetes, retalls, algun cop pèls del seu propi nas— perquè qui ho llegís tingués també les proves. Dormia en trams de dues hores i es despertava expressament per deixar escrits els somnis abans que se li esborressin, que és la part de l'assumpte que els seus fills explicaven amb més resignació.

Li van preguntar moltes vegades per què. Deia que deixar d'escriure hauria estat semblant a ser mort, i deia també, amb més humor, que si algú volia saber què feia un home qualsevol al segle XX, allà ho tenia minut a minut. Això de la literatura ni s'ho plantejava: allò era un inventari, i un inventari es jutja pel que no hi falta.

Abans hi va haver un ictus lleu que li va baixar la velocitat de noranta paraules per minut a unes quinze i no el va aturar. El del 1997 sí: després d'aquell ja no va poder teclejar, i el dietari es va acabar aquell any, vint-i-cinc després de començar. A partir del 1999 el va anar lliurant a la Universitat Estatal de Washington, a Pullman, en vuit remeses que no van acabar fins a l'any de la seva mort: noranta-set caixes de cartró, com a mínim cent dotze peus lineals de prestatgeria, uns trenta-quatre metres. I hi va posar una condició que la universitat va acceptar: allò no s'obria mentre visquessin ell o la seva dona.

Va morir el 2007, als vuitanta-nou. Els investigadors que avui obren aquelles caixes no hi troben la vida d'un home extraordinari. Hi troben el registre més minuciós que existeix del que passa dins d'una casa corrent d'un poble petit: les factures, les torrades, la publicitat del supermercat. Els arxius històrics es fan llençant: algú decideix que el resguard de la tintoreria del 1974 no val res, i el resguard desapareix. Shields no va llençar el resguard de la tintoreria.

37,5 milions de paraules en vint-i-cinc anys surten a unes 4.100 diàries, tots els dies, inclosos els de grip. La Grace Shields, la seva dona, va morir el 17 d'abril de 2024, i amb ella es va aixecar l'única condició que quedava dempeus. Les noranta-set caixes s'obren des d'aleshores, una a una, a la quarta planta de la biblioteca Holland.