Aturen el generador i a dins fa vuit sota zero

Abans: el club va cessar el Sabino amb el número del part en què denunciava el tub. La llitera de la Lena mesura 140 ppm.

El novè dia va clarejar amb gasoil per a quatre dies en el compte de la ració i per a sis en el dipòsit, i la diferència entre aquests dos números va ser el que va decidir el matí. A fora feia catorze sota zero. A dins, al menjador, dos sobre zero i l'estufa de llenya encesa des de les sis.

La Mercedes Arriaga, cinquanta-cinc anys, jutgessa de pau jubilada, que porta la comptabilitat del combustible a la contraportada del llibre de firmes des del tercer dia, va posar els dos comptes l'un sota l'altre abans que ningú esmorzés.

—La ració diu quatre dies, perquè a setze litres diaris els cent vint-i-vuit del cinquè dia s'acaben el dotze. Però la ració no s'ha gastat. Des que la Idoia va aturar el motor el sisè dia a dos quarts de vuit no hem cremat ni un dia complet: mitja hora aquell dia, quaranta minuts el setè perquè la Fani mesurés i una hora i mitja ahir al vespre per sopar calent. Al dipòsit hi ha noranta-nou litres justos. —Va aixecar el llapis.— Noranta-nou. És el primer número rodó en nou dies.

—Sis dies de ració per a quatre dies d'espera —va dir la Idoia Bergara, trenta-nou anys, guarda del refugi i infermera d'urgències fins al 2019.

—Sis i escaig. Trenta-cinc litres de sobres.

La Idoia es va quedar amb això a la mà tot el matí, perquè trenta-cinc litres de sobres és el que et deixa triar, i feia nou dies que no podia triar res.

El primer, això sí, era intentar arreglar-ho. El Sabino Amantegui, seixanta-sis anys, guarda d'aquell mateix refugi del 1991 al 2022, ho havia demanat tres vegades des que la Fani Quiroga, geòloga, va baixar el número de la llitera, i aquell matí ho va demanar per escrit, amb el llapis de la Mercedes, en un full del talonari vell.

—Hi pujo jo. Tinc a la motxilla un rotlle de planxa fina d'alumini i dues brides de tub, i unes tisores de llauner. És el que duia dimarts.

—Vostè va pujar dimarts i fa sis dies que és en una llitera sortint d'una hipotèrmia —va dir la Lena Bouzas, quaranta-un anys, muntanyenca i anestesista, que des de la mesura dorm al banc de llevant i no al dormitori petit.— Al teulat no hi puja.

El Txomin Elordi, seixanta-dos anys, pastor, que puja el correu del club a Iratxeta des del 1994, va tancar la part que sabia ell.

—El vessant aguanta una persona. Una. I avui està més dur que el sisè dia, que és pitjor: la crosta no avisa.

Va pujar la Idoia, com l'altra vegada, lligada a la biga del dormitori alt amb la corda de vuit mil·límetres. El Sabino es va quedar sota la trapa, assegut a terra amb la manta tèrmica sobre els genolls, donant indicacions en veu alta; el Ramiro Bouzas, quaranta-quatre anys, muntanyenc i mestre d'aixa, subjectava la corda des de la biga i li passava les peces d'una en una pel forat.

El que la Idoia va trobar a dalt era el que havia vist el sisè dia i ara havia de tocar amb guants a catorze sota zero. El tub de fums travessa la llosa sense maniguet i està partit justament en aquell punt, per la part de baix, escondit sota el solapament de la teula: mitja circumferència neta, les vores girades cap enfora i el metall aixafat per dalt, on la pedra l'estreny. I la teula del canal, la que tapa el solapament, està trencada per la cantonada des d'abans de tot això: en el part del 2021 que la Mercedes havia llegit en veu alta el matí anterior es descrivia aquella cantonada amb dues línies.

La Idoia va apartar la neu, va treure el tros de teula trencat i amb això va guanyar una mà de lloc.

Va tallar la planxa amb les tisores a la mida que li va cantar el Sabino des de baix, la va enrotllar al voltant del tub i va estrènyer les dues brides amb la clau. La meitat de baix va quedar folrada i premuda. La de dalt, no. Allà el tub no és rodó: està aixafat contra la llosa, i una planxa recta sobre un tub aixafat recolza en dos punts i deixa aire a la resta. Tampoc tenia amb què omplir aquell aire. A Iratxeta no hi ha massilla refractària: el cartutx anava dins del pressupost de cent seixanta euros que el club no va aprovar el 2021.

Va baixar a les onze i deu amb les mans morades i ho va dir sense adorns davant dels nou:

—Està tapat per baix i obert per dalt. No sé quant he tancat. Es mesura o no val.

Mesurar-ho costava motor, i el motor era el que estava en discussió. La Mercedes ho va apuntar abans que ningú ho demanés.

—Quaranta minuts, com el setè dia: tres litres i un terç. Els trec del sopar d'avui.

El protocol va ser el del setè dia, el que ja coneixien: el registrador de la Fani Quiroga, vint-i-vuit anys, geòloga, que va pujar a canviar els sensors del vessant, vint minuts damunt de la taula llarga del menjador i vint penjat de la barra de la llitera de dalt del dormitori petit, a un pam d'on havia dormit la Lena sis nits; els nou asseguts i quiets a la cuina, que a Iratxeta és la mateixa peça que el menjador amb un envà a mitja alçada; l'Aitor Sein, disset anys, en pràctiques de guarda aquella temporada, cantant els minuts; la Mercedes escrivint l'hora d'arrencada i la d'aturada.

El motor va arrencar a les dotze i dos i va parar a les dotze i quaranta-dos. La Fani va baixar el registrador, el va endollar al portàtil i va posar la pantalla de manera que la veiessin tots.

—Menjador, quaranta-un —va dir—. S'aplana als disset minuts, així que aquest número ja és del lloc. Veníem de seixanta-vuit.

—Baixa quatre de cada deu —va dir el Ramiro.

—Espera. —La Fani va passar a l'altra corba.— Dormitori petit, cent vint-i-un als vint minuts, i als vint continuava pujant. Veníem de cent quaranta.

Ningú no va parlar durant una bona estona. El Casimiro Lete, setanta-un anys, soci del club, trenta hiverns pujant a Iratxeta, va fer la resta des del banc de la cantonada amb la gorra posada dins de casa.

—Dinou. Li has tret dinou.

—El pegat ha tancat la meitat a la qual s'arriba des de fora —va dir la Fani—. El fum se n'ha anat sencer per la costura de dalt, que és la que està aixafada contra la llosa i la que dona a la cambra del dormitori. He tapat la porta bona i he deixat la dolenta.

La Lena es va aixecar i va traduir el número, que és el que fa des del sisè dia.

—El límit de vuit hores en un lloc de treball són vint parts per milió i el pic de quinze minuts, cent. Cent vint-i-un passa el pic. Dormir quatre nits allà és fer el mateix que les sis nits anteriors, només una mica més a poc a poc.

El Ramiro Bouzas va fer un pas fins a la taula llarga.

—Doncs s'apaga i es baixa. Avui. Baixo jo.

—El corredor el mirem demà i el miro jo primer —va dir el Txomin, sense aixecar la veu—. Avui no.

La Idoia va tallar la discussió amb els trenta-cinc litres de sobres al cap, que era l'única cosa nova que tenia aquell dia. Va posar les dues opcions damunt de la taula amb les xifres de la Mercedes i les de la Fani, i les va dir senceres perquè ningú no les hagués de preguntar després.

Continuar amb la ració: setze litres al dia, tres hores i dotze minuts de motor, aigua bombada, bateries carregades, radiadors tebis a les dues habitacions de lliteres i cent vint-i-una parts per milió al costat dels llits durant quatre nits més.

Apagar-lo del tot: zero monòxid del generador a partir d'aquell moment. I, a canvi, zero bomba —l'aigua es fa desfent neu a l'olla gran damunt de l'estufa, tres o quatre hores per olla—, zero radiadors i zero carregador: la ràdio es queda amb les dues bateries que hi ha, una posada i una de reserva, fins al dia dotze.

—I fred quant? —va preguntar l'Aitor.

La Fani va buscar al portàtil el canal de temperatura, que el registrador anava guardant des que la Fani el va engegar el sisè dia, sense que ningú l'hi demanés, i va mesurar el pendent de les dues vegades que el refugi s'havia quedat sense motor: la tarda del sisè dia i el vuitè fins a l'hora i mitja del sopar.

—Amb catorze sota zero a fora i sense radiadors, el dormitori petit i el passadís es posen a vuit sota zero a la tercera nit. El menjador no, perquè té l'estufa: sis o set sobre zero si no deixem de ficar-li llenya. La casa se'ns queda en una habitació.

—Doncs dormim els nou en aquesta habitació —va dir la Idoia—. Al costat de llevant, lluny de l'envà de ponent. Sacs a les portes del passadís i a la del quarto del generador. I l'aparell de la Fani es queda aquí, a la taula, encès, perquè l'estufa també crema i el seu canó surt per l'altre vessant: ho vull veure en una pantalla i no en el mal de cap de ningú.

A les una i deu va tancar el quarto del generador amb clau. El Sabino Amantegui es va aixecar del banc, va travessar el menjador i va deixar damunt de la taula llarga la seva, la del 2013, la que ningú no li va demanar quan el van cessar.

La Idoia es va guardar les dues claus a la butxaca del davantal i ho va apuntar al llibre de firmes, el registre obligatori del club, amb lletra gran i davant de les nou persones: "13:10. Generador aturat fins al dia dotze. Dues claus, totes dues aquí. Queden 95,7 litres i no es cremaran. Quatre nits els nou al menjador. Ràdio: dues bateries".