Una nau de 125 milions es va perdre per unes lliures

Pasadena, 23 de setembre de 1999: la sala de control esperava un senyal que havia de reaparèixer per darrere de Mart i no va tornar mai. La Mars Climate Orbiter era un orbitador construït per estudiar el clima marcià i havia costat uns 125 milions de dòlars: el preu de la nau, sense el coet ni els nou mesos de control des de terra. Es va perdre perquè un programa escrivia l'impuls dels seus motors en lliures-força segon i un altre el llegia com si fossin newtons segon.

Uns minuts abans de l'apagada, la sonda havia encès el motor principal per frenar. Arribava massa de pressa per quedar-se al voltant de Mart: havia de perdre velocitat i deixar que la gravetat del planeta la capturés. Durant la maniobra havia de passar per darrere del disc marcià, i les antenes terrestres perdrien el senyal en aquell tram per recuperar-lo a l'altra banda.

La trajectòria prevista la duia a uns 226 quilòmetres sobre la superfície, poc més de la meitat de l'alçada a què dona voltes l'Estació Espacial Internacional al voltant de la Terra. Els càlculs reconstruïts després van situar el pas real a prop dels 57. L'estructura no aguantava per sota d'uns 80. A aquella alçada, l'atmosfera marciana la va poder desfer per escalfament i forces aerodinàmiques o fer-la rebotar cap a una òrbita impossible de recuperar.

Setmanes abans d'aquella encesa ja hi havia una pista. Els navegants del Laboratori de Propulsió a Reacció, el centre de la NASA a Pasadena que dirigeix les seves missions robòtiques, veien que les trajectòries calculades no acabaven de quadrar amb la posició mesurada. Ho van dir. Hi va haver converses entre especialistes i es va intentar entendre per què les correccions petites produïen un efecte diferent de l'esperat. Ningú no va obrir un informe formal d'anomalia, el document que hauria obligat a registrar el problema, posar-hi responsables i comprovar-lo fins a tancar-lo.

Cada desviació solta semblava diminuta. Els propulsors auxiliars s'encenien un instant per descarregar les rodes de reacció, els volants que orienten la nau sense gastar combustible, i aquelles descàrregues van passar entre deu i catorze vegades més sovint del que l'equip de navegació havia previst. El programa de terra de Lockheed Martin, el contractista que va construir la sonda a Denver, mesurava l'impuls d'aquelles empentes —la força multiplicada pel temps que dura— en lliures-força segon. El programa de navegació del JPL rebia el número i el tractava com a newtons segon. Una lliura-força són 4,45 newtons: cada descàrrega entrava a la comptabilitat 4,45 vegades més petita del que havia estat en realitat. La junta que va investigar l'accident, la Mars Climate Orbiter Mishap Investigation Board, va publicar la primera part del seu informe el 10 de novembre i va repartir la culpa entre dos equips a qui ningú no havia obligat a comprovar en quines unitats parlaven.

Nou mesos abans, la diferència no havia tingut temps d'acumular-se. La sonda va sortir de Cap Canaveral, la base espacial de Florida, l'11 de desembre de 1998 i va viatjar 286 dies. Descàrrega a descàrrega, aquell error de comptabilitat va anar torçant a poc a poc el corredor d'arribada.

L'especificació de la interfície demanava newtons segon des del primer dia; el programa de terra no la va complir mai. Setanta-un dies després de perdre l'orbitador, el 3 de desembre de 1999, la NASA va perdre també el Mars Polar Lander, el mòdul germà del mateix programa, llançat tres setmanes més tard per posar-se a la superfície; aquell es va estavellar per una causa diferent.